El procés independentista no va cap enlloc perquè la profecia de José María Aznar ha acabat complint-se i Catalunya s'està esberlant. Aznar, però, no va ser prou profètic per albirar que, tal i com van les coses, Espanya també implosionarà.
A Catalunya han aparegut signes visibles sobre la profecia aznariana. Un és la guerra interna dins de l'ANC, que ha acabat atrofiant la genuïna musculatura del procés. Picabaralles que res tenen a veure amb l'objectiu final de la independència que, en principi, tots comparteixen. Són discrepàncies sobre quina és la via que tria cadascú per arribar-hi. Probablement també hi hagi algun tema de lluïment de plomatge.
Un altre símptoma del deteriorament del procés és l'entesa impossible de la CUP amb la resta de l'independentisme. També persisteix un mal històric, que és l'arrogància convergent, malgrat la sagnia de suports populars que ha patit en els darrers anys. Convergència sempre ha estat un partit que ha actuat amb uns aires de superioritat injustificats. Semblaven superats però resulta que el PDC neix amb el mateix mal, robant amb altivesa el nom als Demòcrates, el partit dels independentistes que van abandonar Unió. Més divisió!
Fins aquí tot allò que és visible i evident. Però el que passa a la zona abissal del poder és molt més greu. Malgrat l'aparent estabilitat i entesa dins de JxS, la guerra subterrània és terrible. Lluitant a mort cada pam de terra o, millor dit, lluitant cada càrrec i parcel·la de poder. Un exemple és als mitjans de comunicació públics, on s'han dedicat a aixecar contrapoders: si el director és republicà, el president és convergent. Si el director és convergent, el cap d'informatius o de continguts és republicà... La finalitat és vigilar-se entre ells i putejar-se. Si el republicà domina els continguts, mira d'afavorir el seu patró i perjudicar a l'altre, mentre que el convergent li va posant mines no firmant-li els xecs per poder fitxar o per poder arribar a final de mes. I si és al revés, doncs al revés. No només això, dins del Palau de la plaça Sant Jaume, tres quarts del mateix. S'han acabat creant com a mínim dues corts, la del president Puigdemont (i els vestigis de Mas) i la de Junqueras, amb dues guàrdies pretorianes diferenciades.
Aznar tenia raó: Catalunya s'està trencant, però Espanya també... i això no ho preveia.
