Fa temps que els animalistes han passat a l'acció. Me n'alegro molt. Són molts anys combatent i defensant uns ideals de respecte als animals de manera altruista, malgrat que molts dels seus esforços han mort engolits pel no-res fruit de la falta de visibilitat. Les xarxes socials els han posat en primera línia de combat, denunciant i lluitant contra maltractaments i injustícies de tots tipus, i sobretot educant a tot aquell que es deixi i vulgui. Però queda molt per recórrer encara. Poso d'exemple el suposat professor que fa uns dies es va cobrir de glòria insultant a un torero mort i a tota la seva família. Reconec que quan jo era nen també desitjava veure al torero besar l'arena, ho deia essent víctima de la visceralitat i la ràbia incontrolades que corrien per les meves venes. Era jove i inconscient. I verge. Ara que ja han passat uns quants anys, i que la pressió testicular és relativa, crec que he arribat a entendre mínimament les regles d'aquest dret anomenat llibertat d'expressió, que no és altra cosa que una fal·làcia si no s'exerceix amb un hàbil ús del llenguatge.

No tolero el toreig, em provoca rebuig i fàstic. I a més em posa de mala llet. Però no desitjo la mort de ningú. Almenys públicament. Aquest és el límit. Ni tampoc la d'un torero, tot i que, objectivament parlant, és una persona que mata toros per pur plaer. Es miri com es miri és un assassí. Potser no entenc massa de què va el tema, però tampoc m'interessa perquè, la veritat, és més avorrit que anar a fer caca sense llegir premsa del cor. El cas és que el tal professor va come?tre dos errors; el primer, escriure sense pensar, pràctica força estesa avui a les xarxes socials; i el segon, i potser el més greu per ser docent, no entendre el funcionament d'aquesta llibertat d'expressió. Ara que pagui per l'ofensa, si és que realment hi ha delicte en les seves paraules. "Obviament inciten a l'odi però el que no acabo d'entendre és perquè la mort d'un toro o un animal a sang freda no pot provocar el mateix odi. I encara entenc menys que molts ho considerin art. Per art el que tinc aquí penjant.

Sempre m'han agradat les lluites de gladiadors, i no ho dic amb segones, que us veig a venir. Allò sí que era un art, un espectacle de lluita per la supervivència. Per què no ho recuperem? Disposats a reconèixer que som uns bàrbars que sentim fascinació per la sang i per matar pel simple plaer de fer-ho, matem-nos entre nosaltres també en un espectacle. Això sí que seria l'hòstia. Imagineu: el pitjor de cada casa lluitant a vida o mort en un programa de televisió en prime time, com a The Running Man, film en què l'amic Swchwarzenegger es veia obligat a lluitar contra tothom per sobreviure en un reality homònim. Fem-lo realitat, superem la ficció, els toros i el maltractament animal, que ja fa massa temps que fan pudor de ranci. I sobretot fem un pas ferm cap a la nostra inevitable i merescuda extinció.