Terror o solucions

17.07.2016 | 00:00

la massacre de dijous 14 de juliol durant la celebració del dia nacional de França segueix el camí d'altres atacs anteriors, com el de Nadal del 2014 a Nantes, el de la redacció de Charlie Hebdo, l'Hiper Cacher, el Bataclan o les terrasses de París. El de dijous a Niça fou l'envestida d'un camió contra la gentada que contemplava els focs artificials al passeig dels Anglesos.
La primera pregunta és: per què França és un objectiu fàcil per als terroristes? Després de Síria i Iraq, països en guerra, França és el país amb més atacs al món pel terrorisme islamista. Una pista és la participació del país en accions militars a l'Àfrica, com al Sahel, a Síria i a Iraq. Una segona pista és el perfil dels activistes, petits delinqüents violents amb ganes d'assolir la glòria. Els seus atemptats són reivindicats pels islamistes quan, paradoxalment, ells no estan enganxats a la religió ni porten una vida pietosa.
La segona pregunta és sobre la intervenció militar. Una part d'aquesta reflexió la vam viure a Madrid l'11 de març de 2004 com a resposta a la participació d'Espanya a la guerra de l'Iraq fruit de les vel·leïtats de participació internacional de José María Aznar. Aquella participació, que ara s'ha sabut que no calia, que era errònia i fruit d'una mentida, ens ha arrossegat fins on som ara, amb un incendi al mitjà orient que s'ha anat estenent per tot el Magreb. La conseqüència del foc és l'emigració massiva cap a Europa, acció que els ciutadans europeus no volen assumir.
Fa anys vaig llegir que era un error voler imposar els nostres criteris democràtics a la societat islamista, que s'havia de deixar que ells trobin la seva via de convivència, encara que això sigui a través d'una dictadura. El passat militar a Iraq, Egipte, Líbia i Algèria devia ser més sostenible que no pas ara, tot i que molt més injust. El cop d'estat fallit a Turquia de divendres a la nit és un intent de retrobar l'ordre que el país va perdent. Veurem com acaba.
Per tant, què cal fer? Defensar el nostre territori implica fer accions en els focus calents llunyans? Segur que l'acció militar a l'Iraq, Afganistan o Síria tenen resultats positius, o més aviat atien més la foguera?
La segona pista toca la sociologia francesa. Aquí diem sovint que un dia això pot passar a Salt o a Palafrugell, a causa de la intensitat d'immigració magrebina. La diferència amb França és l'odi que allà es tenen els francesos que se senten de soca-rel amb els francesos magrebins, odi que ha anat separant cada vegada més les dues societats fins al punt de no poder suportar-se i crear guetos que funcionen com illes impermeables dins de França. Aquesta sí que és una lliçó que cal aprendre a casa nostra: els esforços d'integració han de ser constants i importants.
Tot plegat es va complicant per la no acceptació de la societat europea de l'emigració provinent de Síria. Els efectes de la crisi econòmica afegits a l'emigració enforteixen els partits d'extrema dreta, fet que encara accentua més el problema i dificulta qualsevol integració dels emigrants. Possiblement l'arribada del Front Nacional de Marine Le Pen realçarà més el problema, fet que contrasta a canvi amb la pràctica desaparició a Catalunya del partit Plataforma per Catalunya, de Josep Anglada.
La conclusió més fàcil d'extreure per nosaltres és la necessitat d'intensificar els esforços d'integració tot i la dificultat dels moments actuals amb la manca de treball per la crisi econòmica. A la recerca de nous llocs de treball que possibilitin a aquests col·lectius treballar en lloc d'estar subsidiats, caldrà augmentar els esforços per resoldre el fracàs escolar, els dos ingredients més importants en la integració. Si ens comparem amb França, sembla que no ho fem tan malament, malgrat totes les mancances que tenim.
Una lliçó de l'atac de Niça és que l'augment de la militarització no serveix quan un decideix matar sense armes, només amb un camió. Els serveis secrets en aquest àmbit són fonamentals, però encara ho és més la integració, la feina per a tothom i la definició clara dels objectius de la societat.
També és interessant observar on es desenvolupen els partits ultradretans xenòfobs: a França, Àustria, Alemanya, Polònia, Dinamarca i Finlàndia, mentre que als països del sud d'Europa els canvis polítics provenen de moviments alternatius d'esquerra, quan semblaria que a Grècia Itàlia, Espanya i Portugal la resposta a la manca de feina s'hauria de girar en contra de l'emigració. És com si l'Europa rica no volgués compartir el seu benestar i l'Europa pobra tingués menys problemes per repartir el poc que té.
Les ideologies i l'economia s'hauran d'anar adaptant als nous temps, trobant solucions als enormes problemes que s'obren davant els nostres ulls abans que no sigui el terror el que s'imposi com a solució final. En això estem.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema