han transcorregut tan sols dues setmanes des de la celebració de les generals i les diferents costures dels partits es fan ja evidents. És el pes de la realitat, la allargada ombra ajusta les expectatives del desig. La realitat espanyola, feble, encara precària, dependent en excés del dictat internacional. Prenguem nota. El PP va prometre durant la campanya abaixar els impostos. La resta dels partits va dir el contrari, amb la nebulosa Ciutadans que va parlar d'una reforma fiscal en profunditat sense precisar gaire més. No tenim encara govern, però Rajoy s'ha vist obligat ja a desdir de les seves promeses. Abaixar els impostos no puja necessàriament la recaptació, no sempre per descomptat -no, amb la força necessària. Les polítiques d'austeritat traçades pels mercats internacionals i reforçades per Berlín tenen l'objectiu de garantir un mínim de credibilitat per a la zona euro. Les conseqüències han estat duríssimes, en l'aspecte polític, econòmic i social. Però Espanya, com a país, no tenia alternativa. Un Estat dependent de l'estalvi extern com el nostre, i el sistema financer va haver de ser rescatat, difícilment es pot significar amb l'aplicació de polítiques diferents. Grècia ja ho sap. Rajoy ho va saber des del primer minut.
Per evitar les sancions comunitàries, Luis de Guindos ha proposat apujar l'impost de societats per poder recaptar aquest any sis mil milions més, el que unit a l'estalvi en el pagament del deute i la lluita contra el frau fiscal podria reduir el dèficit a final d'any en un punt de PIB. Que el PP trenqui tan ràpid la seva promesa d'abaixar els impostos potser fa caure en pecat seus votants -o no-, però sobretot ha servit perquè els partits d'esquerres manifestin la seva oposició. De fet, es tracta d'una contradictio in terminis, perquè com finançarien PSOE i Podem les seves costoses promeses socials si no és pujant impostos massivament? I, més encara, com pensaven complir al mateix temps amb l'austeritat exigida per Europa? Se sap que ni la lluita contra el frau fiscal ni la poda administrativa ?resulten suficients per aconseguir tots dos objectius i que, al final, Espanya haurà de decidir quin tipus de societat vol ser: un país amb polítiques socials escandinaves o anglosaxones? ¿Un país condemnat a l'endeutament o un altre que privilegiï l'estalvi i la inversió? En ambdós casos, caldrà reformar el sistema fiscal, incrementant segurament la imposició indirecta, com és el cas de l'IVA, suprimint deduccions i rebaixant marginalment l'IRPF. Els marges són estrets. I sense creixement sostingut ni inflació, encara més.
Si Espanya finalment aconsegueix ?subs?tituir la sanció comunitària per un nou pla d'estabilització pressupostària haurà aconseguit un èxit. Però la lliçó per al votant mitjà és una altra: no hi ha espai per a l'escapisme. Podem creure que el mer transcórrer del temps podrà solucionar els nostres problemes, però no és veritat. Podem pensar que injectar en despesa social uns diners que no tenim permetria una miraculosa recuperació, però tampoc és cert. Europa -i Espanya- camina per una via estreta, no gaire allunyada dels congostos, com aquestes setmanes ens recorda diàriament l'estat crític de la banca italiana. Cenyir-se a la dificultat dels fets resulta preferible a somiar mons alternatius d'impossible execució. Per descomptat, queda molt per fer, començant per aconseguir formar un govern capacitat i amb un mandat clar d'actuació. Però em temo que les alegries pressupostàries no s'albiren en l'horitzó immediat. I, en realitat, tampoc a mitjà termini.
