El passat 19 de juny, vigília del Dia Mundial de les persones refugiades, milers de ciutadans van omplir els carrers de Barcelona en una manifestació organitzada per Stop Mare Mortuum, amb el suport de 50 entitats i 200 col·lectius, tot clamant a favor de l'acollida de refugiats. Fa més d'un any Europa va prometre acollir 160.000 refugiats i se n'han repartit menys de 700. I a ningú no li cau la cara de vergonya! Dos vectors regien la UE, l'espai Schengen i el principi de Dublín (un refugiat entrat a la UE i registrat passava a dependre del país on s'havia fet aquest registre). El primer se'n va anar en orris amb el tancament de fronteres i el segon, amb les cimeres del març passat entre els 28 de la UE i Turquia, també. Acordaren, a canvi de 6.000 milions d'euros, que Grècia expulsaria del seu territori els refugiats arribats de Turquia, però hauria d'acceptar un nombre idèntic dels sirians que eren als camps de Turquia (més de dos milions). I -lletra petita-, fer la vista grossa amb el tracte que Erdogan donés a la premsa i als kurds. I a ningú no li cau la cara de vergonya! Pitjor: es qualificaria tothom d'immigrant il·legal. Aquesta expulsió massiva dels estrangers arribats a les illes gregues contradiu la Declaració Universal dels Drets Humans, la Convenció de Ginebra que prohibeix explícitament les deportacions massives i la Carta de Drets Fonamentals de la UE que obliga tots els estats "a registrar totes les sol·licituds de protecció internacional que es presentin". Res d'estrany que Filippo Grandi de l'ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats) denunciés que l'expulsió col·lectiva està prohibida per la Convenció Europea dels Drets Humans i que Vicent Cochelet, responsable europeu del mateix Comissionat, després de les cimeres de març, s'expressés així: "Estic fart de sentir parlar d'immigrants irregulars quan el 91% dels que arriben a les costes gregues són sirians, iraquians i afganesos que estan fugint d'un conflicte i d'una persecució i no és cert que sols busquin una vida millor; justament per això trenen dret a la protecció internacional". Ras i clar: No s'hi val a voler-los fer passar tots com si fossin migrants econòmics.

I en aquest punt és on es palesa la doble hipocresia europea, de cara enfora i de cara endins, en unes cimeres que foren gens resolutives. De portes enfora, es pressupostaren1.800 M€ per a l'Àfrica (dels quals sols se'n posen damunt la taula 78 M€), trets de la partida d'Ajut al Tercer Món i desenvolupament. I els 6.000 M€ ja esmentats per a Turquia. Per fer què? Doncs de fre i barrera. De cara endins, les quotes segons el pes demogràfic i el PIB de la primavera de l'any passat se les han passades per on han volgut.

Per si això fos poc, cal dir que les xifres no són les que semblen perquè el problema migratori s'ha fragmentat en conflictes diferents i els mitjans només posem el focus en alguns mentre en deixem d'altres en la foscor del silenci. Les xifres reals són esborronadores. El 2014 es trobaven desplaçades del seu lloc d'origen 59,5 milions de persones. Respecte al 2013 la xifra s'havia incrementat en 8,3 milions de persones. Constituirien el 24è país més poblat del món. Els focus els tenim posats a la guerra de Síria i és bo tenir-los-hi perquè, segons l'informe d'Amnistia Internacional del juny de l'any passat, gairebé 4 milions de dones, nens i homes s'havien vist obligats a abandonar aquell país, (i això sol suposar una de les grans crisis de refugiats de la història). Però no només els fets de Síria han contribuït a la fatal tendència migratòria. A l'Àfrica subsahariana, amb conflictes nous i vells, també s'han provocat onades migratòries. Sumem-hi les causades a la zona de l'Àsia i el Pacífic; els de l'Amèrica Llatina; a la zona de l'Orient Mitjà i Nord d'Àfrica, tan desestabilitzat en els darrers anys, després de les aparents "primaveres àrabs". I encara caldria comptar el conflicte europeu a l'est d'Ucraïna, que provocà el desplaçament d'unes 250.000 persones vers la Federació Russa. Mai no hi havia hagut al món un mapa de conflictes tan extens i amb tants fronts oberts alhora. Els països que més refugiats acullen són Turquia, Pakistan, el Líban i la República d'Iran. El cas més destacat és el del Líban, un país petit de 4 milions d'habitants, que acull actualment 1,15 milions de refugiats, fet que l'està portant al límit de les seves capacitats socioeconòmiques.

El 2015 van arribar a Europa vora un milió de persones, més de la meitat fugint de la guerra de Síria, de les quals no arriben a 4.000 els registrats: 800.000 ho haurien fet per les costes gregues i se n'esperen almenys 450.000 més enguany. Ara mateix unes 40.000 persones estan atrapades a Grècia sense poder anar endavant. Des del punt de vista legal, als refugiats se'ls hauria d'acollir, als desplaçats se'ls ha de deixar en pau i als migrants se'ls ha d'ajudar a millorar les condicions de vida un cop aquí, bé que seria millor fer-ho a l'origen dels seus propis països. Això segons la llei. Per contra, en lloc de parlar d'incorporació amb ciutadania plena en un altre lloc, es parla de retorns voluntaris i reassentaments. Dels més de 60 milions de persones desplaçades, es consideren pròpiament refugiats uns 20 milions; 38 milions i escaig de desplaçats interns; gairebé 2 milions de demandants d'asil. Solucions? Primera: retorn voluntari (impossible sense condicions de dignitat i seguretat). Segona: reassentament en altres països per evitar la massificació i cronificació de camps de refugiats. Tercera: ?incorporació als països de destí mitjançant processos d'integració legal, econòmica i cultural, que portin les persones refugiades a iniciar una nova vida en els països receptors.

I entre nosaltres? El 2014 van entrar a Espanya uns 117.000 estrangers, gairebé en estat de semirefugiats (això és, amb problemes d'idioma, feina, salut...) en contrast amb els 16.000 i escreix que acceptà com a xifra l'Estat espanyol, i no va esdevenir-se cap cataclisme. Se n'esperaven uns 200.000 també per al 2015. A Catalunya els allaus migratoris han despertat consciències i han fet reaccionar institucions, grups i persones, de vegades amb més bonisme que amb coneixement de causa. Cal saber que les persones refugiades que arriben ho solen fer amb nuclis familiars, inicialment assistides en els seus aprenentatges i finançades en les seves necessitats (menjar, vestir, habitacle), durant els sis primers mesos. Per tant, no anar per lliure. En aquest moment Catalunya disposa de 500 bones places d'acollida: pisos a Barcelona amb equipaments, pisos a Manresa amb zona enjardinada i les places del Seminari de la Conreria que el cardenal havia posat a disposició. Algú, vist que les places no s'omplen, voldria omplir-les amb persones sense sostre. Seria desvestir un sant per vestir-ne un altre. S'estan fent moltes coses des de la Generalitat, l'Ajuntament, les Diputacions i les entitats, tant les històriques, que són les que atorguen l'estatut de refugiat, com d'altres que no ho són.

Problema greu: totes les solucions en marxa per garantir una vida digna als refugiats són insuficients. Posar tanques a la ruta dels Balcans (i n'han posat Macedònia, Sèrbia, Eslovènia, Hongria...) és posar-les als camps. Les màfies ja han cercat altres rutes com l'estret d'Òtranto, entre Albània i Itàlia... Mentre es considerin els problemes de seguretat per davant dels de la dignitat, les polítiques ?europees (part de l'origen del conflicte) seran criminals. Ens caigui o no la cara de vergonya.