Conec unes quantes persones que han edificat el seu èxit personal, la seva reconeguda imatge social, explicant amb obsessiva constància fracassos, ensopegades o desencerts d'altres. Homes i dones als quals no interessa la crítica com a eina de millora del tema del qual parlen sinó que simplement volien fer-se notar, fer-se visibles o simplement viure un dia més de ser els "Robin Hood" d'una visió parcial del món; i s'han construït malparlant, destruint, opinant amb rancúnia i dient: aquesta és la meva opinió, posant més èmfasi en la paraula "meva" que en la paraula "opinió". Es nota molt quan llegeixes diàriament tuits o articles on veus una persona indignada amb algun tema, al dia següent la indignació va per un altre costat; tres dies més tard la lluita personal té una altra direcció però segueix igual de virulenta.

Es pot viure en un estat permanent d'indignació sense preguntar-te si el problema són els altres o sóc jo? No és possible que tot vagi malament, que ningú faci res bé, que els culpables sempre siguin els altres i sortir indemne d'aquest autoengany. He arribat a la conclusió que hi ha gent que necessita el conflicte per reivindicar-se socialment davant els altres. Que trist i que perillós per a qui ho practica. Un perill purament de felicitat interior. Seria absurd pensar que tot va bé i que totes les nostres accions provoquen reaccions positives i lloables. Som imperfectes, però alguns fan servir aquestes imperfeccions per fer creure als altres que ells tenen la raó divina. Tant menyspreu a tot, tanta lupa sobre l'error d'altre, fa millor al que ho denuncia? Veig massa indignació interessada i plena d'espectacle i buida completament d'interès per trobar solucions. Crítica que dóna ressó mediàtic al crític, sense aturar-se a complementar una mínima proposta de com fer les coses millor.

Ara diran que sóc un burgès acomodat que no accepta el debat perquè el sistema m'ha anul·lat la capacitat de revoltar-me. Ni burgès, ni acomodat ni passiu. L'autoexigència discreta hauria de ser el nostre motor personal. I sóc de la modesta opinió que les accions guerrilleres diàries han de ser proporcionades, constants, poc sorolloses i eficaces. Estic cansat dels showmans de la crítica quotidiana perquè tothom parli d'ells i no del que s'hauria de canviar realment. No m'agraden els gurus de Facebook, ni de Twitter; els que es fan forts defensant els dèbils; els que creen dogmatisme criticant els que no pensen com ells. Em fan llàstima els que s'han fet a força de desfer sense fer ni un simple fet que els dignifiqui com a membres d'un col·lectiu obert i solidari. Trepitjar cadàvers d'amics o desconeguts, per sentir-se una mica més alt, més fort i més savi que la resta és simplement un invisible exercici macabre destinat al fracàs personal d'un futur que té memòria.