Ahir va fer vuitanta anys de l'inici de la Guerra Civil. Almenys tenim clara la data de començament, que de la d'acabament hi ha més dubtes. De fet per molts no s'ha acabat: els uns perquè continuen buscant cadàvers de familiars, els altres perquè es veuen encara com a salvapàtries amb camisa nova, i no cal assenyalar-los. Vuitanta anys són molts anys, trobar algú que hi combatés és ja quasi impossible.
Sort en tenim dels testimonis escrits. El meu avi Enric em va deixar d'herència la seva autobiografia, en total unes 10 quartilles. No és que visqués poc, és que era home de poques paraules. Si pots explicar la teva vida, inclosa una guerra, una posguerra, la reclusió en un camp francès, els anys de contraban de penicil·lina, i l'aixecament d'un negoci, en 10 quartilles, perquè dedicar-hi 1.000 pàgines com Vassili Grossman? Els catalans anem per feina, no com els russos. Guerra i Pau en mans del meu avi seria carn de concurs de microrelats. Però no me'n vull anar per les branques. La gran revelació de l'avi Enric és que va guanyar la batalla de l'Ebre, que ja té mèrit tenint en compte que lluitava al bàndol republicà. Era l'encarregat d'omplir de combustible els vehicles republicans que es dirigien a l'Ebre, però com que estava fart de guerra i a més -no ens enganyem- abominava dels republicans, deixava els dipòsits a mitges perquè no arribessin al front. Ignoro si la història vincula la derrota republicana a centenars de camions aturats a les cunetes, però el meu avi així ho creia. S'atribueix per si sol i sens dubte la derrota republicana. Era de poques paraules però la modèstia no la coneixia. Sense penediment i sense excuses: ho va fer perquè li va donar la gana. Va morir convençut que havia guanyat ell sol la guerra, i consti com a mèrit que mai no va demanar un monument en una plaça ni una entrada a l'enciclopèdia. Si mai algú li hagués demanat explicacions, s'hauria limitat a dir-li sense aixecar la vista del solitari, com sempre: «Cap polític m'ha de donar res, a mi». Era home de poques paraules.
