La paraula modern, en llatí -modernus-, va ser utilitzada per primera vegada en el segle V. Servia per distingir el present d'aleshores, que ja era oficialment cristià, d'un passat romà i pagà.
Des de llavors, com ens recorda el filòsof alemany Jürgen Habermas, el mot expressa la transició d'allò vell a allò nou. Per tant, el concepte va aparèixer -i reaparèixer- a Europa en aquells moments en què es formava la consciència d'una època a través d'una relació renovada amb els antics.
El projecte de modernitat de la Il·lustració consistia a articular una ciència objectiva, unes lleis universals i un art autònom, d'acord amb la seva lògica interna. Allò modern es plasmava en l'esforç per entendre el món -i el jo-, en el progrés moral i en la justícia de les institucions.
Però el segle XX va acabar amb aquestes esperances i la postmodernitat -mal entesa- va preparar el terreny perquè avui, en ple esclat digital, el més modern sigui negar la cultura dels experts. La tradició no convenç. I la novetat, disfressa habitual de l'engany, està sota sospita.
