Ja fa més d'una setmana de la «refundació» del partit que durant anys dominava la vida política a Catalunya i que ha acabat pagant molt car els abusos d'uns pocs espavilats -alguns «homes del president» inclosos. Però en lloc de parlar dels continguts, dels veritables canvis que segons els seus dirigents necessitava la formació, sembla que la crònica ha quedat «encallada» en la polèmica que ha generat l'elecció del nom que els congressistes han volgut donar al «refundat» partit. I mentre uns desqualifiquen aquesta polèmica de «superficial», d'altres afirmen que és fruit d'una manera de fer «convergent» que demostra que en el fons no ha canviat res, que el Partit Demòcrata Català segueix essent el mateix llop i que simplement li han volgut canviar la pell del xai perquè la vella s'havia quedat massa desfeta i transparent.

Segons els crítics, tot el procés d'elecció de la nova denominació no fou res més que una pantomima, orquestrada per presumir de «democràcia de base» fins i tot a l'hora de triar el seu nou nom. De fet, a ningú ha estranyat el «motí» dels congressistes davant els dos noms que els hi van proposar el primer dia. Feien semblar la recerca d'alternatives una conseqüència «natural». Fins i tot les eliminatòries semblaven teledirigides cap al nom final -quan ja només en quedaven dos, el conseller Santi Vila va piular a favor del que finalment fou declarat guanyador, mentre que tant el president Puigdemont com l'expresident Mas es declaraven a favor de l'alternativa, com si volguessin evitar que el favorit guanyés per un marge massa alt.

Mai no sabrem què ha passat realment. El que és un fet, és que la innegable semblança (i per tant usurpació) del nom amb el d'un altre partit que ja fa més d'un any que camina, és el que fins ara més s'ha comentat. Els primers a mostrar-nos estranyats, tant pel resultat com per la metodologia, hem estat els Demòcrates de Catalunya, que alguns antics dirigents i militants d'Unió i molts nouvinguts a la política, com ara jo, hem volgut fundar per crear un instrument progressista-lliberal nou, situat al centre de l'arc parlamentari. I des del mateix dia de la nostra fundació, hem donat suport als companys convergents -fins al punt de convertir-nos en socis seus a la coalició de Junts pel Sí i també a la «difunta» Democràcia i Llibertat. Jo no sé si hi havia intenció d'arrasar o voluntat d'aixoplugar-nos o no. Però estic d'acord amb l'exdirigent convergent Antoni F. Teixidó quan ha dit al programa d'en Josep Cuní a 8TV, que una de les característiques essencials a la política, com és el «tacte», ha brillat per la seva absència en tot aquest daltabaix que ja veurem com es resoldrà.