Costa d'entendre que algú es pugui posar al volant d'un camió de gran tonatge per dedicar-se a esclafar vianants fent ziga-zagues per encalçar-los bé, com en un videojoc. Però també costa molt d'entendre que mentre els uns han de fugir de casa i jugar-se la vida a la ruleta russa de les pasteres que creuen clandestinament la Mediterrània amb destí incert, uns altres solquen la mar d'Ítaca amb luxosos creuers de luxe per viure 15 al·lucinants dies de vacances amb totes les comoditats imaginables. M'inquieta pensar que aquell creuer que vaig fer i del qual tan dolç record conservo podia en el seu trajecte creuar-se amb la pastera del nen que va aparèixer cadàver a la platja de l'illa de Lesbos. Potser de nit el meu creuer va aixafar una pastera. M'incomoda en gran manera sospitar que el meu estatus de consumidor europeu es basi precisament en la depressió que pateixen aquests països que, estiguin o no en guerra, forcen els seus habitants a llançar-se a la mar en una aventura suïcida. Em repugna intuir que el poder adquisitiu que defenso amb urpes i dents en la incansable guerra de llops del capitalisme pugui servir de justificació el dia del judici final als que, amb el camió o la metralleta, arriben a la sinistra convicció que fan justícia.
