Després de Niça

20.07.2016 | 10:22

Estem consternats per la barbàrie d'un radical que en nom de Déu ha matat o ferit més d'un centenar de persones. Com que tothom hi ha dit la seva, permetin-me que els parli del lloc on s'ha produït. Niça és una ciutat de prop de 400.000 habitants, situada entre Canes i Mònaco, capital del Departament dels Alps Marítims i que forma part de la regió de la Provença. Niça, com Marsella, és el paradigma d'una ciutat maltractada per la història, fins al punt que, podent ser capitals d'un territori autocèfal, amb prou feina són grans ciutats provincianes sense personalitat. El jacobinisme francès, que celebrava precisament el 14 de juliol la seva justificació revolucionària, és el responsable d'aquesta degradació, que és, alhora, econòmica, social i especialment cultural.

És un ambient degradat i sense personalitat, tret que no sigui una mala còpia de la identitat francesa portada fins a l'exasperació, precisament per gent que en el fons se saben «poc francesos». En aquest caldo de cultiu, els dos extrems del drama francès encara es visualitzen més. En el consell regional, presidit per Christian Estrosi, dels Republicans (dreta), aquests tenen 81 consellers en la Unió de la dreta. I l'únic grup de l'oposició és el Front Nacional, amb 42 consellers. Fa cinc anys, la correlació era de 72 per a la Unió d'esquerres, 30 per als Republicans i 21 per al Front nacional. Que lluny que queda la figura del primer president del Consell de la Provença, el socialista Gaston Deferre-alcalde de Marsella-, un home que, com a mínim, representava una certa fusió de la identitat del Midi amb les idees de progrés. Ara, la identitat emergent, i que gràcies a l'atemptat acabarà de quallar, és el populisme jacobí i d'extrema dreta representat per Marion Maréchal-Le Pen, que segueix les passes de l'avi i és més radical encara que la seva tieta Marine.

A les ciutats de la Provença com Niça, hi ha una població autòctona envellida i una població d'al·luvió, amb un gran pes de la immigració d'origen magrebí. Una economia de serveis o, antigament, d'indústria pesada. I una economia submergida i delictiva amb clans organitzats que l'acosten a l'ambient de les regions mafioses italianes. I això pot conviure amb illots de nova economia o de recerca universitària puntera. Sobre aquesta base socioeconòmica subordinada, només La Marsellesa i Les Bleus són els ciments de fusió social. Però aquesta societat no té prou gruix per abordar el que els està venint a sobre.

Com s'ha arribat aquí? Niça no era ni francesa fins fa poc més de 150 anys. El març del 1860, pel tractat de Torí, Niça i Savoia són cedides pel rei Victor Manuel a Napoleó III com a contrapartida pel seu suport militar contra l'imperi austríac, que posseïa diversos territoris de la península italiana. Tenim doncs, una Niça de cultura i llengua occitana en transició cap a l'idioma dels ligurs, políticament lligada o bé a la Provença medieval o a la Savoia sota protecció austríaca fins al final del segle XIX, on el jacobinisme, en un segle i escaig, ha arrasat qualsevol senyal de la identitat pròpia, l'única possible per cohesionar la població i facilitar l'arrelament de les noves migracions. Això, juntament amb el centralisme econòmic de París, ha fet que en només un segle de diferència, Niça hagi passat de ser la cocapital (amb Torí) i el port d'un país potent -Savoia-Piemont-, a una ciutat provinciana de la perifèria de la perifèria.

I per desgràcia, havent de patir drames com el de la setmana passada, que encara els pot fer baixar més en l'espiral de degradació. Ai si Garibaldi, nascut a Niça, tornés a néixer! Tanta revolució per a Itàlia, per acabar veient la seva ciutat natal atrapada entre el fanatisme del terror i el dels qui manipulen la por del terror.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema