Artur Mas, a qui sempre he defensat, és un dels líders polítics més importants i preparats que ha generat Catalunya, però és un home incomprès i amb mala sort. El destí li va fer la mala passada de fer-lo néixer massa abans o massa després o en un país equivocat.

L'activitat política d'Artur Mas està associada a la d'en Jordi Pujol, a la CiU tradicional. La malastrugança històrica li va enviar una primera tempesta, l'afer Pujol, però el pitjor infortuni en la seva carrera encara no havia arribat, va ser quan al cap d'un temps va trobar-se amb la granítica CUP a la sabata, que li barrà el pas a continuar com a president de la Generalitat; la sotragada de la CUP en el seu camí vital ha estat de proporcions incommensurables, ha tallat (de moment) les seves aspiracions polítiques en l'executiva del partit i la seva acció en el govern.

Perquè ja és ser malaventurat ensopegar-se amb una formació política, la CUP, que es declara independentista i sense saber gaire bé per què es carregà un president sobira?nista i en proclamà un altre del mateix partit, en Carles Puigdemont, un dels «beatles» de la generació dels Sopa de Cabra. Aquest país nostre de terra bufada per la tramuntana contribueix que estiguem tots esventats. Som uns caps de trons!

Part considerable de la realitat actual no estima l'Artur Mas, li fan retrets que van des de titllar-lo d'entonat, de somiador romàntic, de no portar ferm el rumb de la nau cap a Ítaca, o de ser un aprofitat que es mou per interessos personals inconfessables bastards, tanmateix espero que la història el reconegui, no obstant té també defensors acèrrims que el volen i que consideren que ell és un dels millors caps per interpretar la realitat política catalana i que ha copsat bé les exigències que li arribaven de la societat.

El que pretén la refundació de Convergència és un cau i net. Foc nou. Malgrat que la justa presència d'Artur Mas no ajuda gaire a conrear una nova imatge. Què fer amb l'expresident de la Generalitat? Jubilar-lo, convertir-lo en reina mare com a president honorífic?

Arran del cop d'estat del 23-F d'en Tejero que escampà ombres brutes, mai del tot aclarides, s'evidencià la capacitat de l'exèrcit per entorpir amb un o dos o tres cops d'estat el procés democràtic i fou en aquest con?text quan en Jordi Pujol va decidir que, si havia de tocar el pirandó en fosca nit, uns dinerets a l'estranger farien més confortable l'exili (com ell feren molts polítics d'altres colors). Amb el pas del temps es demostrà que havia defraudat i que els seus fills esquiadors anaven a Andorra quan no hi havia neu a fi de fer estraperlo de tabac i licors, formatge i mantega.

La CUP té un problema personal amb l'Artur Mas i amb alguns dirigents de l'ex-Conver?gència, que el poden disfressar de problema polític. JxS (la coalició formada per Convergència i ERC) va sacrificar en Mas per acontentar la CUP infructuosament puix que JxS tampoc pot governar de forma folgada perquè la CUP no li va aprovar els pressupostos. Si aquests són els amics, com seran els enemics? La meva germana Marianna sovint em deia: «Hi ha amics que no valen res, però són molt pitjor com a enemics». L'obstinació de la CUP per tallar el cap de Mas per evitar que tornés a presidir la Gene?ralitat va ser un greu error. La CUP va sortir-se'n amb la seva dèria, igual podien haver exigit, moguts per seu laïcisme iconoclasta i irreverent, que la Moreneta no fos la patrona de Catalunya o que el drac de Sant Jordi fos una simpàtica mascota i així el sant no hauria d'exercir cap acte de violència animalista.

Cert que alguns nomenaments fets per l'Artur Mas com el d'en Ferran Mascarell, que procedia del PSC, portava la intenció d'arrossegar als dissidents del PSC, catalanistes socialistes, i portar-los al nacionalisme sobiranista. Però els dirigents que es desmem?braren cap al 2010-11 del PSC es passaren a ERC, formaren partits insignificants dins l'òrbita d'ERC, que no han quallat, i molts altres tornaren a llurs cases, farts de tot. L'únic fitxatge d'en Mascarell fou en Joan Pluma, un fet que contrarià enormement la CiU de Girona, i de forma particular Carles Puigdemont, res d'estrany que una de les seves primeres decisions com a president de la Generalitat fou descavalcar en Pluma del seu privilegiat càrrec a la Conselleria de Cultura.

L'ex-CiU ha estrenat nova marca, Partit De?mòcrata Català (PDC). L'adjectiu «demòcrata» el troben en grans partits europeus i americans i l'emparenta crípticament amb la socialdemocràcia, mentre que el mot «nacional», que va ser rebutjat, està semànticament embrutit per la connotació associada a partits xenòfobs. Això és el que s'ha votat i ha guanyat PDC; d'aquí uns mesos sentir parlar de PDC (Partit Demòcrata Català) ens semblarà del tot normal, talment com si tota la vida hagués existit.

Han fet bé d'amagar el mot «Convergència», el nom Unió-Duran Lleida es despenjà com un branca seca caiguda de l'arbre en territori unionista. La paraula Convergència estava impregnada de l'esperit del seu fundador, Jordi Pujol, a hores d'ara un empestat. Cada dia hi ha més ombres i menys llum en la persona d'en Jordi Pujol.

El nou partit és el tall definitiu al cordó umbilical que els vinculava a l'extensa família d'en Pujol i mentre tot això passa ERC va guanyant els territoris que eren, abans, de CiU.