Cartes

Manel Fortis i Artacho. olot.

Fa cinc anys, un dissabte a la tarda, vam anar a visitar-la, com fèiem dues vegades per setmana. Li vam portar un tipus concret de préssec que li agradava especialment i que a la residència no tenien. Li agradava molt la fruita i aquests extres els agraïa. Vam riure i parlar amb normalitat. Era el meu primer dia de vacances i després de visitar-la, marxàvem cap a Blanes a veure els seus espectaculars focs artificials. Mentre nosaltres gaudíem dels focs que embellien el cel i la pólvora omplia l'aire, el seu cor va deixar de bategar.

De matinada, truquen a l'entrada i per l'ull de la porta veig la meva germana. Endormiscat, obro i em diu les paraules que mai hauria volgut sentir: «La mama s'ha mort». No estic despert per entendre el que em diu. No pot ser. Feia poques hores havíem parlat amb ella i estava bé. Truquem al meu germà. Ell es desperta i dóna la notícia al pare. Ens truca, entre plors. Poc després estem tots abraçats i les llàgrimes ens inunden els cors.

Potser l'última cosa que va menjar va ser el préssec que li vam portar. Tenia un cor gran, dolç i alhora suau, com un préssec dels bons. Era la millor. És la millor. Perquè han passat 5 anys, però ni que en passin 50, no deixarà d'il·luminar-nos i fer-nos somriure quan pensem en ella, que és sempre.

Quan ens pregunten com ens diguem, normalment contestem amb el nom. A vegades amb el nom i primer cognom. Quasi mai utilitzem el segon. El de la mare.

Es mereix molt més. De fet, ho mereix tot, però una petita manera d'estimar-la és posar als meus llibres el seu cognom. Perquè jo em dic Manel, sí. Manel Fortis, sí. Però també, i orgullosament, Manel Fortis i Artacho. Perquè ser el seu fill és un orgull. Un petó, mare.

El nom i la cosa

Lluís Vilà. La Bisbal d'Empordà.

El nom fa la cosa, per canviar una mica la dinàmica d'entesa entre les diferents formacions polítiques que es presenten a les eleccions o intenten posar-se d'acord en les negociacions per formar govern, els conceptes partit i negoci no els ajuda gens a una entesa de progrés i pel bé de votats i votants: allò que està partit està desunit, el concepte unió política potser ajudaria més que no pas el de partit polític, la fluïdesa en la presa de decisions i en l'entesa seria més fructífera. Tanmateix, la paraula negoci tampoc ajuda en les negociacions: negoci és l'abreviatura de la negació de l'oci, qüestió per la qual la situació no rutlla com hauria de rutllar. Està escrit que el canvi de nom canvia allò que és anomenat.

Discriminació

a Canis?

María San Martín. Voluntària de la protectora APAP TOSSA de MAR

El 3 de juliol porto en Timi, un gos d'APAP Tossa, a urgències de Canis Hospital Veterinari. Per les ferides que presentava el gos (venia d'una baralla), va haver de quedar ingressat, per ser intervingut segons van dir les persones que el van atendre. Entenent perfectament la gravetat del seu estat, vaig confiar plenament en aquest hospital, però van passar les hores i crec que no va ser atès amb la celeritat que requeria l'assumpte.

En una reunió privada amb el responsable de Canis, el Sr. Jordi Cairó, li vaig plantejar no que en Timi morís (en cap moment vaig posar sobre la taula aquest tema) sinó que vaig fer èmfasi en l'atenció o desatenció que va tenir el gos en el temps que va estar ingressat i no vaig tenir cap resposta a les meves preguntes. Per què en Timi no va tenir una fitxa d'entrada? Per què les persones que van atendre el gos li van embenar les ferides sense netejar?, per què no se li va fer radiografia, TAC, electrocardiogrames i etc.? Només se li va posar sèrum i algun antibiòtic, segons la factura abonada. Per què si és un servei d'Urgències calia esperar hores perquè el veiés el cirurgià? La factura es va pagar com a servei d'urgència. Per què el gos va romandre amb les ferides obertes 24 hores? Per què no hi ha un informe detallat de les actuacions empreses mentre va ser en aquest centre? Per què el Sr. Jordi Cairó feia bromes de mal gust, tot i ser un responsable d'un prestigiós centre veterinari?

Tinc la impressió que no es va actuar segons protocol perquè en Timi venia d'una protectora, no d'un particular. Senyors de Canis, els gossos de particulars tenen almenys un responsable, dels de les protectores tots en som responsables i mereixen ser atesos com qualsevol altre gos.

Governin, si us plau!

carles rodríguez. girona.

La reunió de l'Ajuntament de Girona amb els veïns de Sant Narcís em sona a maniobra per dissimular les pròpies vergonyes i donar tota la culpa a Adif. És evident que la gestió d'Afif d'aquests treballs ha estat lamentable, i que es mereixen de totes totes que l'Ajuntament els porti al jutjat, però també és ben clar que en el tema del finger qui ha adoptat un compromís és l'Ajuntament, i els compromisos són per complir-los. Governin, si us plau!