Ben pintorescament, el llibre guia de muntanya Puigsacalm, de Ramon Vinyeta, va publicar-se amb el «nihil obstat» i l'«imprimatur» propis de la censura eclesiàstica, any 1951. Era dels primers llibres en català, dificultosos per l'època, i el bisbat de Vic va prestar la seva «censura», que va servir de cuirassa perquè l'editorial Alpina el pogués publicar sense problemes amb l'autoritat. Per als aprenents de l'excursionisme de llavores el nom de Puigsacalm i saber l'intringulis d'aquell llibre, tot junt, era una referència per recordar; tot ens quedava ben subratllat quan els més grans ens deien que Puigsacalm i el seu entorn són la Suïssa catalana. Acostu?mo a seguir un consell de Josep M. Espinàs que recomana tornar a mirar mapes i llegir guies d'indrets de bona memòria, per reviure sentiments i desvetllar imaginacions. I també hi col·labora aquella estrofa del cançoner de muntanya: «com més petits ens fem, allà dalt, molt més gran veurem el món.»
Una presència molt contundent d'aquell massís és el Coll de Bracons, un singular indret a 1.130 metres d'altitud, partió entre Garrotxa i Osona, divisòria de conques fluvials, la del Ter i la del Fluvià. Bracons, per ser un coll elevat, ja feia entrar l'excursionista en reacció, aleshores que ningú parlava de carretera. El llibre t'anomenava les cases del camí, la Feixa, la Carrera, cal Sant Pare. Si ho feies bé, com deia el llibre, de Joanetes al cim del Puigsacalm passant pel Coll de Bracons significava dues hores i mitja. Ara el meu Puigsacalm és tot rebregat i groguenc i em fa la companyia de deixar-me imaginar els incomptables camins que encara no he conegut i que ara ja toca mirar-se'ls de molt lluny. Però el nom de Bracons és d'aquells que queda.
Amb els anys i el progrés va venir el projecte i la realització d'una carretera ben asfaltada, difícil, preciosa i molt empinada, que va millorar la comunicació entre la Garrotxa i Osona, tot i que alguns defensors del paisatge natural ja es varen escandalitzar. Altres anys i altres necessitats de bones comu?ni?cacions varen destapar la capsa dels trons amb el projecte de túnel per solucionar aquella altitud de 1.130 metres del Coll de Bracons. Aquesta vegada els seus partidaris i els seus contraris varen expressar-se continuadament amb la fermesa pròpia dels seus convenciments. La sacralitat del paisatge, per un costat, i la vital necessitat de les comunicacions, per l'altre, ocupaven sengles espais dels mitjans de comuicació. Els acords, els pactes i les intel·ligents determinacions varen anar perfilant el dibuix de la solució avinguda, que va donar pas a la realització de les obres fins al seu objectiu, que ara es pot contemplar i utilitzar.
Queda enrere un temps de tensions entre els convençuts naturalistes i els frígids tècnics d'obres públiques. El progrés ha deixat una esgarrapada ben contundent en la carretera d'accés al túnel per la part de la Garrotxa, certament, però tota esgarrapada en el paisatge pot cicatritzar aviat, sobretot si algú hi posa voluntat.
Quedem-nos el nom de Bracons, que és ben representatiu d'una voluntat d'entesa entre dues posicions distintes referents a la modificació dels paisatges. Bracons és ara la realització d'una voluntat de pactar, que significa voluntat, si cal, de renunciar a una victòria total de ningú, i signe de convivència intel·ligent, possible i acordada, després d'un temps de lluita o presentació de credencials de pensaments i teories. El túnel de Bracons, amb el seu ja llarg servei, ha de ser un recordatori de que les enteses són possibles, i a la mateixa comarca cal tenir-ho present quan ja es projecten altres obres públiques necessàries, que portaran una afectació del paisatge.
