Tots hem fet i fem el turista i tots hem fet recorreguts o itineraris per pobles o ciutats envoltats de centenars o milers de turistes com nosaltres, amb aquella sensació de fer el mateix que fan els altres i d'haver perdut un dels atributs bàsics de les vacances: el descobriment i l'exotisme de viure per primera vegada un paisatge, un lloc, una experiència o una emoció. No pot haver-hi exotisme allà on es troben milers de persones intentant captar la mateixa fotografia, apilonats i comportant-se de la mateixa manera, independentment del seu lloc de procedència.
Aquest és un dels grans riscos de les concentracions excessives de turisme, la decepció de trobar-se un lloc massificat, sense cap més experiència que les cues i l'amuntegament i aquest precisament és el risc que corren aquelles ciutats que obren la porta a tanta gent com sigui necessari. I es fàcil trobar exemples ben a prop, com és el cas de Barcelona, de Roma o fins i tot de Girona en ocasions especials, com Temps de Flors. Les grans ciutats com París o Londres tenen més marge de maniobra per les seves dimensions, però aquestes altres ciutats, més petites, perden part de la seva identitat quan s'aboquen a un turisme massificat sense cap més criteri que assolir any rere any un nou record de visitants.
Quan això passa, i passa ara, algú hauria de ser capaç de gestionar el turisme amb criteris de limitacions, perquè sempre serà millor mantenir l'atractiu que perdre'l a canvi només d'augmentar la xifra. No conec ningú que vulgui tornar allà on ha hagut de patir l'excés de la concentració de persones i les incomoditats d'anar com un ramat amunt i avall. I no serveix de res omplir-nos la boca de qualitat si el que busquem realment i únicament es la quantitat. Potser que triem quin model turístic volem abans que sigui massa tard.
