Aquesta setmana s'ha compost el nou Congrés dels diputats i aviat acabarà el procés de refundació del nou partit que substituirà Convergència Democràtica de Catalunya. Dos esdeveniments que s'enmarquen en un període políticament convuls i en el qual comença a concretar-se el nou mapa polític que ve acompanyat de molts canvis. Si fem una mirada enrere de tan sols sis anys, veurem que han canviat moltes coses: els partits que eren gairebé hegemònics però també els lideratges. És cert que ha canviat més a Catalunya que a Espanya, però això és només un qüestió de temps. El que és evident és que mai des de la transició hi havia hagut tant de canvi en tan poc temps.

I no s'entendria aquest canvi sense fixar-nos en el factor generacional. Si alguna co?sa caracteritza els moviments que s'estan produint en la política catalana i espanyola, és la substitució de la generació que ja ha passat la seixantena per la generació que va dels trenta als quaranta anys. Pel mig, la generació que havia d'agafar el relleu a la que va liderar la transició va desapareixent sense haver pogut substituir els que els precedien. I aquest fenomen no s'entendria sense la triple crisi que hem viscut aquests anys: crisi econòmica, crisi política i crisi insti?tucional. Les crisis s'han endut tota una gene?ració política que arribava en el seu moment quan tot ha caigut i que a ulls dels ciutadans formava part de la generació que els va prece?dir, i com a ells, els ha enviat cap a casa. És un fenomen que no és evident. De fet ha passat desapercebut, però de mica en mi?ca estan caient tots els qui la representaven.

Aquesta desaparició passa despercebuda mentre els mitjans de comunicació no paren de repetir que la generació perduda és la que ha arribat al mercat laboral al llarg d'aquests anys de crisi. I segurament és cert, però en política, la generació perduda és la que va nèixer a la dècada dels seixanta.

A què és degut aquest fet? Bàsicament a dos motius que tenen un mateix origen: les ganes que té la ciutadania de deixar enrere tot el que té a veure amb el període de precrisi i la voluntat de canvi que emergeix elecció rere elecció. El primer motiu és l'aparició de «nous partits». La força de la CUP, dels comuns, de Podem o Ciutadans no s'explica sense el suport fortíssim de les generacions que van dels 18 als 45 anys. Els joves han buscat uns partits «nous» que els representin i aquests partits sorgits molts ells dels carrers tenen lideratges joves. Colau, Gabriel, Arrufat, Iglesias, Errejón, Domènech, RiveraArrimadas estan entre els trenta i els quaranta anys. Tots són d'una nova generació que fa sis anys tenia molt poques opcions d'arribar a la primera línia política i que ara, de la mà de noves formacions, hi han arribat de manera directa.

El segon motiu i molt vinculat a aquesta irrupció de nous partits, és la transformació que han hagut de fer les «velles» formacions. Els partits tradicionals de seguida han vist que havien de canviar per sintonitzar -o almenys no perdre'ls tots- amb les generacions més actives de la societat i els qui confor?maran el gran gruix dels votants en menys d'una dècada. I com que canviar el cos ideològic és molt complicat, la manera més ràpida de «canviar» ha estat donant pas a noves cares al capdavant de les formacions. Cares joves. Els Rufian, Rovira, Pascal, Parlon, Sanchez, Madina, Levy, Maillo, Oltra, etc. han entrat amb força i ja lideren o lideraran els partits tradicionals. Només els governants que han sabut mantenir el poder han pogut aguantar. De Rajoy a Puigdemont -si bé aquest és una verdadera novetat per a la majoria de catalans-. Però les estructures dels partits no han pogut esquivar les ganes de canvi de la militància i de l'electorat. En tenim una prova evident en el que està passant aquests dies al Partit Demòcrata Català. L'antiga CDC estarà liderada per dos dirigents que ronden la trentena, Marta Pascal i David Bonvehí, que han deixat enrere aspirants de la generació maleïda, com Germà GordóJordi Turull.

És un fenomen que no té gaires similituds a les societats occidentals si exceptuem l'Europa del Sud. Només Itàlia i Grècia tenen moviments similars, tot i que em temo que no són de tanta magnitud. En canvi, a França, Anglaterra o Alemanya, la política encara està liderada per la generació que va dels cinquan?ta als seixanta anys. Tant al govern com a l'oposició. I si ens fixem amb els Estats Units, són la generació que passa dels seixanta anys la que es disputa el lideratge. Donald Trump, Hillary ClintonBernie Sanders podrien ser els pares de molts dels nostres líders.

És un fenomen autòcton que ens mostra amb tota crueltat com a casa nostra les generacions que assoleixen el lideratge polític esdevenen taps per a les generacions posteriors. Costa passar el relleu generacional i aquest només es produeix de manera brusca, quan no hi ha més remei. Passant per sobre d'alguna generació. I només, cada 30 o 40 anys. Va passar a la transició i passa ara. Esperem que siguem capaços de revertir aquesta tendència i que aquesta nova generació no es perpetuï com ho va fer la de la transició.

Personalment, trobo que hi ha algun handicap en aquest relleu que estem patint i és que la joventut per si sola no és un valor i no garanteix necessàriament una política millor. I més si els «joves» vénen del planter dels partits i no han fet res més que política. Aquest és un dels problemes del nostre sistema polític. L'altre problema que veig és que hi ha molts «veterans» que encara tenen moltes coses a dir i que són més joves que molts joves. Tampoc podem prescindir del seu talent. I això, sens dubte, és un equilibri difícil. Estem vivint temps de canvis que sobretot s'expliquen en clau generacional.