Un escenari complex

22.07.2016 | 10:27

Comença la nova legislatura amb l'acord sorprenent entre el PP i els nacionalistes bascos i catalans. Dimarts va fer la sensació que el rellotge s'hagués aturat i comencés a fer marxa enrere cap a la dècada dels vuitanta i noranta, que va ser l'etapa daurada de la democràcia espanyola. Per aquells anys, el nacionalisme de tall conservador es va erigir en frontissa parlamentària aportant estabilitat al bipartidisme a canvi d'influència, competències territorials i, per descomptat, generosos gestos de complicitat pressupostaris. Avui sabem que aquest joc de negociacions va acabar malament -millor en el cas basc, ja que al famós «cupo» s'hi va afegir una millor gestió de govern-, sobretot perquè va provocar un creixement poc racional, ?desordenat, de l'Espanya de les autonomies a costa de l'estructura institucional de l'Estat. Al final, el sistema autonòmic ha acabat causant profundes tensions territorials; en part, per les grotesques diferències en el finançament entre les autonomies -que, en alguns casos, arriben a ser sagnants- i, en part, per l'absència d'una corresponsabilitat clara. La rectificació no és senzilla ni ho serà.

Però, insisteixo, en àmbit estatal la frontissa conservadora va funcionar amb relativa fluïdesa. L'acord es desplaçava a dreta o a esquerra segons les necessitats parlamentàries i el magnetisme europeu. Rares vegades es votava en contra d'aquest horitzó de modernització del país que afavorien les polítiques de la UE -estabilitat pressupostària, major obertura de l'economia, etc.-, tot i que els interessos, en darrer terme, fossin locals. Fins que la crisi de 2007-2008 va trencar amb aquesta mena de conveni tàcit i va donar pas a una urgència sobiranista, molt més marcada en el cas català que en el basc -després de l'experiència fallida del Pla Ibarretxe-. I, amb la mutació a l'independentisme, es va substituir la capacitat d'influència -el paper de frontissa dels partits nacionalistes de dretes- per una altra realitat política més primordial: la dialèctica entre amics i enemics. Dimarts, en canvi, vam assistir a un gir sorprenent amb el suport implícit al Congrés del PNB i CDC a la presidència d'Ana Pastor. Un gir cap a l'estabilitat o un moviment tàctic? En aparença, més el segon que el primer.

En el cas basc, el PNB podria estar negociant el suport parlamentari a Madrid a canvi de concessions a Euskadi i, sobretot, del suport dels populars bascos a la candidatura d'Iñigo Urkullu després de les eleccions de la propera tardor. Cal assenyalar que, dels grans partits de l'estabilitat, el PNB ha estat l'únic que ha aconseguit resistir amb relativa solvència la pressió dels moviments antisistema; encara que ara la seva posició de privilegi es veuria amenaçada per una eventual aliança entre Podem i Bildu. El cas català és més complicat d'analitzar perquè, al mateix temps que Homs acaba de realitzar un gest a Madrid, el president Puigdemont a Barcelona signa amb la CUP un pacte de ruptura amb l'Estat. Polítiques dispars en un moment de gran acceleració europea. Però, al final, el diagnòstic no ve a ser molt diferent. Hi ha la necessitat d'establir un pacte generós que faciliti un escenari de certa transversalitat reformista.

No obstant això, es va imposant el marc d'un govern feble: un PP en minoria amb suports puntuals del que Rivera ha denominat «l'oposició responsable». Sembla un error, entre altres motius, perquè les polítiques d'Estat quedaran compromeses precisament en el moment en què resulten més importants per garantir el futur del nostre país. El tacticisme potser sigui apropiat en moments determinats. Però no en tots. Mai, per descomptat, en escenaris com l'actual.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema