Excepte entre els xinesos, que són un món, pocs conceptes generen tants inconvenients com el de la mundialització que ha reduït el planeta a la mida d'un mocador ple de mocs. Extremistes d'esquerra i dreta es manifesten gairebé cada setmana contra ella, per la mateixa raó que podrien fer-ho contra l'aire condicionat o la llei de la gravitació universal.
Encara que sigui un terme que curiosament procedeix de la influència «global» de l'idioma anglès, la globalització ocupa ja un lloc destacat dins el repertori de sorpreses i pors que sol portar amb si la modernitat. I com passa sovint amb les amenaces fantasmals, ningú sap explicar molt bé de què estem parlant.
Se suposa que els enemics d'un món cada dia més interconnectat abominen del creixent poder de les multinacionals que conceben la Terra com un mercat únic. Sabut és, en efecte, que aquestes empreses tendeixen a «deslocalitzar» les seves fàbriques per instal·lar-les en països de baixos salaris i encara menor protecció al treballador, sota el cobdiciós propòsit de reduir costos de manufactura.
L'anàlisi no està mal portada, encara que podria quedar-se curta en el seu abast. Reduir la mundialització a un mer afany de conquesta del capital financer sembla, en efecte, una interpretació més aviat restrictiva del fenomen que ha fet sorgir una cosa tan fascinant com la societat de la informació a escala planetària. Més enllà de les conseqüències econòmi?ques -dolentes o no tant-, el realment notable d'aquest procés és el naixement del «veïnatge universal» que en el seu dia va profetitzar el guru Marshall McLuhan. L'accés al saber, o si més no al coneixement, s'ha universalitzat gràcies a aquesta formidable variant tecnològica de la Biblioteca d'Alexandria que és internet. Una eina que ha transformat els hàbits de la població del món fins a l'extrem de donar a llum noves formes de comunicació i revolucionar les activitats financeres de l'antiga era analògica.
Com sol passar amb qualsevol progrés, la caiguda virtual de les fronteres i l'estrenyiment de les distàncies entre la gent ha suscitat la reacció dels que encara somien amb Arcàdies imaginàries. El mateix havia passat a mitjan segle XIX, quan els «ludites» es van alçar en armes contra la Revolució Industrial en curs, creient ingènuament que se li podria posar fre mitjançant el sabotatge de les màquines. Reaccionaris sense saber-ho, no podien entendre que els nous enginys multiplicarien amb el temps el nombre de llocs de treball, en comptes d'enviar a l'atur -com temien- als treballadors artesanals de llavors.
Una cosa semblant passa, salvades les distàncies temporals, amb la tírria a la mundialització. També ara la reacció -en tots els sentits del terme- ha donat origen a un bigarrat moviment en contra de la nova revolució tecnològica que agrupa comunistes, llibertaris, faccions antisistema i bandes ultradretanes sempre disposades a apuntar-se a qualsevol bombardeig.
Raons no els falten pel que fa a la devaluació del treball en els països desenvolupats, per descomptat. Una altra cosa és que la reacció antiglobalitzadora recordi més del convenient a la idea de posar portes al camp. Abans de punxar el globus de la globalització caldria buscar-li els seus avantatges. Que potser en té.
