El camioner de Niça

23.07.2016 | 00:00

«Ara hem entrat en la fase
que els dements -o almenys els ciutadans d'origen musulmà més asocials i més desequilibrats-
es comporten com gihadistes»

és molt possible que el camioner tunisià que va matar gairebé un centenar de persones a Niça la setmana passada no sabés gaire bé per què va fer el que va fer. Pel que se sap, era un tipus frustrat i solitari, sense cap fervor religiós, que acabava de separar-se de la seva dona. No tenia amics i bevia més del compte. Era malhumorat i violent. Era ludòpata. Fumava massa haixix. No tenia voluntat -va començar a fer el dejuni del Ramadà, però va haver de deixar-lo per falta de perseverança-, i a més tenia greus problemes personals. En el seu historial hi havia una condemna per robatori i una altra per violència masclista, ja que maltractava ?reiteradament la seva dona, però no se li coneixien afinitats amb els gihadistes. En definitiva, era un paio feble, agressiu, esquerp i no massa espavilat, però en el fons no era gaire diferent de molts de ?nosaltres. Només cal pensar en els cinc violadors dels sanfermines de Pamplona. I només cal pensar en dotzenes de persones -delinqüents d'estar per casa o condemnats per violència masclista- que cada dia apareixen a les cròniques de successos.
El problema és que aquest home es va deixar encomanar pel discurs imperant de l'odi -l'odi que envaeix Twitter, l'odi que mobilitza els moviments populistes de tot Europa, des de Podem al Front Nacional Francès- i en comptes de combatre la seva frustració amb ansiolítics, o anant a jugar a les bitlles, o buscant-se una xicota per internet, va preferir descarregar la seva fúria cega contra els altres i va triar cometre un atemptat indiscriminat. I ho va fer -i això és el terrible- «a la manera» dels atemptats que cometen alguns terroristes palestins a Israel amb camions i amb excavadores. És a dir, que es va deixar seduir per una espècie de moda, o d'alguna cosa que s'està convertint en una moda. I encara que no fos exactament un gihadista, es va deixar contagiar per la fúria brutal dels gihadistes i va acabar comportant-se com un més d'ells. Fins ara estàvem acostumats que els gihadistes es comportessin com dements, però ara hem entrat en la fase que els dements -o al?menys els ciutadans d'origen musulmà més asocials i més desequilibrats- es comporten com gihadistes. I al final, aquest paio va deixar gairebé un centenar de morts al seu darrere.
A hores d'ara centenars d'investigadors hauran intentat esbrinar si aquest home va ser o no va ser un gihadista convençut. Però el problema no és aquest, sinó que algú que era molt semblant a qualsevol de nosaltres -un pobre diable frustrat pel seu treball i per la vida que portava- es deixés encegar per la moda narcisista de donar totes les culpes als altres, fins acabar convertint-se en un monstruós assassí en sèrie amb una coartada gihadista. I això, repeteixo, és el greu. Perquè el que va fer aquest home, fos o no fos un gihadista, és la conseqüència de tres poderosíssimes forces socials que es van apoderar d'ell com si fossin un virus. I aquestes tres forces són el nihilisme contemporani, el narcisisme infantiloide i el discurs invasiu de l'odi. Qui cau en poder d'aquestes tres forces sempre culpa els altres -una difusa confabulació de persones desconegudes- de tots els seus problemes i de tots els seus fracassos. I com que «ells» -la resta, els altres- són els culpables de tot el que ha sortit malament a la vida (el joc, l'alcohol, la violència domèstica, el mal humor, el fracàs), la lògica inevitable és que se'ls pot i se'ls ha de castigar pels seus pecats. I tant és qui siguin aquests «ells», perquè tots són culpables i tots són dignes de l'extermini. Així que qualsevol serveix per expiar la culpa inextingible que aquesta persona li atribueix: tant és que sigui el primer que passa pel carrer o tots els vianants que miren embadalits els focs artificials en una nit d'estiu. Nens inclosos, és clar. I potser especialment els nens.
Estem tan acostumats a viure en uns llimbs morals que ens costarà molt adonar-nos del que està succeint. Però les coses són així: aquesta combinació tòxica de narcisisme, nihilisme i odi produeix assassins en sèrie que es disfressen de gihadistes, o a l'inrevés, gihadistes que actuen com assassins en sèrie. Els ingenus busquen causes sociològiques i polítiques, i parlen de segregació social i de greu exclusió econòmica per als pobres musulmans que viuen a Europa, però aquestes són només causes menors. Les més importants són unes altres, i ens desagrada veure-les perquè aquestes causes també actuen sobre nosaltres. Són el nihilisme, el narcisisme i l'odi. I al costat d'elles, l'arrelat costum d'atribuir als altres la responsabilitat de tot el dolent que ens passa. Aquesta és la terrible realitat que s'amaga darrere de l'atemptat de Niça, encara que és segur que perdrem el temps buscant altres causes que no ens resultin tan doloroses ni tan inquietants.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema