Cartes

24.07.2016 | 00:00

Et recordem, Bernat
Pares, germà i familiars de Bernat
Budallé. Vidreres
Sabies molt bé quan estaves al bell mig de la vida que la teva llum s'estava apagant, però tu tan sols volies brillar, encara que la llum fos més tènue, mig apagada... però te'n vas anar, ens vas deixar.
Set anys Bernat, set anys que el record del teu somriure ens dóna forces per tirar endavant, a viure, viure i recordar el teu amor, el teu optimisme, la teva tendresa, la te?va empenta. Per què, per què te n'has anat, Bernat? Que injusta és la vida, quina tristor més gran el no poder tenir-te entre nosaltres, enca?ra que res, res no ens podrà deixar d'oblidar-te en els nostres cors, els nostres pensaments, sempre els tindrem presents. Estàs lluny, molt lluny però al mateix temps a prop, molt a prop de tots nosaltres.
T'estimem i mai, mai t'oblidarem.

De pactes i contractes
lluís torner i callicó. girona
Arran dels reiterats incompliments d'ADIF d'ençà que es varen començar les obres del TAV -ja d'entrada amb un retard més que considerable- i que ara sembla que se n'hi suma un altre, pel que fa a la demolició del finger o túnel que uneix l'estació del tren convencional, amb la del TAV i de la eliminació de la gran llosa de formigó, per poder recuperar una part dels espais perduts, de l'antic parc Central, ens porta a pensar en la poca consistència que, actualment, pateixen alguns dels pactes o contractes que es formalitzen, i no tan sols al sector privat, sinó també, a vegades, en els que haurien de donar exemple, el semipúblic o fins i tot el públic, com en el cas que ens ocupa i preocupa els gironins.
Els que ja som un xic grans, recordem com, a la nostra jovenesa -ja sabem que el jovent d'avui en diuen batalletes- molts pactes es feien de paraula, amb una senzilla encaixada de mans, i en la majoria dels casos no calia ni fer un contracte. Avui dia, aquella mena de pactes ja no són possibles, tot s'ha de fer mitjançant un contracte, degudament signat, en totes les pàgines -no fos que es canviés algun full- i encara millor, segons quins, amb la intervenció d'un fedatari públic. Però a vegades, fins la valide?sa d'aquests darrers es posa en dubte, cosa que provoca l'incompliment o demanda d'alguna de les parts. A voltes fins perquè algun dels signants al·lega que, quan va signar, no sabia el que signava, fins i tot quan, per part de l'esmentat fedatari, se l'hi havien llegit totes les condicions. Ho sigui, n'hi ha de totes menes i de tots colors.
Per tant, la nostra societat actual, en molts aspectes, fins i tot en el de la legislació, ha avançat molt, però encara hi ha moltes coses que tenen certes llacunes, que a vegades semblarien donar la raó a aquells que diuen que la llei és fa per saltar-se-la. Cosa que ens sembla molt grossa, però que, sincerament, fa pensar molt. És el nostre humil parer.

Voreres i calçada
Joan Pi i Ventós. girona
Els hàbits de passejar o, simplement, "anar fent via" pels carrers de Girona presenten una fonamental diferència amb el que fa pocs anys succeïa. Els vianants tenien el seu espai de pas i solien anar sempre per la seva dreta, on la competència de velocipedistes (ciclistes, patinadors,...) no existia. Era, la vorera, un lloc de singularitat. S'hi caminava i s'hi parlava. Les xerrades d'amics eren un fet costumista de carrer. Molt sovint, a una salutació li seguia una "paradeta" per fer "petar la xerrada". Avui, es mantenen en to menor aquestes mostres ciutadanes, amb una previsible tendència: desaparèixer. Costums canviants i d'adaptació.
És evident que aquest encaix d'acceptar-ho tot és qüestionable. L'ocupació del territori propi del transeünt pot ser una de les raons de controvèrsia. La circulació, freqüent, de ciclistes i patinadors d'una tècnica velocista depurada, fa que el vianant se senti intranquil en la seva seguretat física. És realment un perill per als que van a peu la confluència incontrolada amb els que van sobre bicicletes o patins. S'ha llegit moltes vegades que a la petició molt raonada de carrils bici, quan se n'instal·la un, amb tots els ets i uts de circulació, resulta que d'aquest no se'n fa un ús conseqüent.
La invasió de les voravies per part dels velocistes és ja una constant endèmica i no corregida. És comprensible que, quan un va caminant per una d'aquestes voreres, pot decidir de fer un pas sobtat cap a un determinat costat. Si ho fa sense mirar darrere es pot trobar que sigui atropellat. Les queixes per part del malparat, parlant en el millor dels casos amb lesió molt lleu o inexistent, solen acabar en una "picabaralla" en què la víctima, el que va a peu, sofreix els improperis de qui va sobre rodes. S'ha de pensar a arbitrar alguna resposta d'ordre per evitar aquesta possibilitat de disputa o de lesions. Caldria fer notar qui és el que té dret de pas i evitar el "passotisme" d'un inexistent permís per fer el que ens roti.
Per la calçada s'ha aconseguit un cert seny circulatori. No entra en aquesta consideració positiva els avançaments de les motos per la dreta del cotxe que va a la velocitat que permet l'ordenança municipal, ni el poc ús dels intermitents, ni el trànsit de nit d'alguns vehicles (cotxes i motos) que, en vies de circulació ràpida de Girona (Emili Grahit, Migdia, de la Creu, Avinguda d'Olot, carrer Barcelona,...), opten per conduccions temeràries de sorolloses audiències, com tampoc de baixar el vidre tot i llençant la burilla encesa.
Un detall per acabar. Els passos de vianants tenen, per part de la majoria dels conductors, el compliment preceptiu. Malgrat que si tens l'ocurrència de recriminar a qui no compleix amb la norma de cedir el pas al transeünt, calça't!, ja que et veuràs premiat amb una "peineta" o amb paraules grolleres insultants. Els avisos oportuns (policia de peu) o sancions per incompliment d'una norma, que ens obliga a tots, han de ser l'eix vertebrador de la normalització d'una conducta ciutadana desitjable.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema