Un personatge imaginari

24.07.2016 | 00:00

Els estudiosos de la robòtica, la ciència que estudia els robots i les relacions de l'home amb les seves representacions, dediquen un capítol especial al coneixement dels processos a través dels quals els humans donam vida als objectes inanimats. De quina manera els transferim un alè de vida, una mica de passió humana. És cert que sovint els objectes, sobretot aquells que ens han acompanyat durant anys o que han acompanyat vàries generacions d'una mateixa família, desperten la memòria i ens fan sentir la seva presència. Vaig tenir una tia que totes les nits tenia llargues converses amb un canterano. Ella li feia preguntes i el canterano les hi responia.
La tia deia que, passades les dotze, el canterano feia un moviment, un renou estrany, com si cruixís o gemegàs. I era el senyal inequívoc que tenia ganes de parlar. No diré què pot arribar a contar un mirall vell, una mica pigat, esgrogueït pel temps. Ni què podria detallar, perquè seria un llarguíssim relat, un rellotge de caixa. El tema és que, un cop admesa l'existència d'entitats no humanes en el nostre entorn, hem de clarificar què podem fer amb elles i com les podem reconèixer.
Acceptem que els objectes que ens envolten poden tenir vida pròpia. Els contes populars -les rondalles-, sobretot els contes dels països del nord d'Europa, estan plens d'objectes que, de sobte, s'animen i trenquen les lleis de la naturalesa. Així podem veure olles que salten per una finestra, cadires que corren, graneres que ballen... I alguns escriptors moderns que escriviren pensant que els seus llibres podrien llegir-los els nins i les nines, és el cas de Lewis Carroll i Roald Dahl, incorporaren aquesta vella tradició dels contes a la seva obra.
El cas és que no solament podem transferir aquell alè de vida i dialogar amb ells als objectes de la realitat quotidiana, sinó que també podem fer-ho amb una part del nostre cos. Es podria pensar en un diàleg entre l'home i la seva mà esquerra, per exemple. També, entre l'home i els seus propis peus. Aquells que defensen aquesta possibilitat: la de l'ésser humà de dialogar amb un dels seus membres -podríem parlar de la personificació del membre amb el qual dialogam- posen un exemple indiscutible: el cas del Marquès de Sade que tenia discussions i organitzava debats amb els propis òrgans genitals.
Què devia dir-li el Marquès al seu membre? Potser no ho sabrem mai. Però sí sabem que aquell sexe personificat -esdevingut un personatge imaginari- pensava i parlava. Sabem també que tingueren llargues converses i que, quan parlaven, era com si la penga del Marquès tingués una ànima humana. La societat del seu temps no va entendre les propostes de l'escriptor i filòsof i l'empresonaren, l'internaren en un manicomi... Però no pensàssiu que el tingueren per boig perquè discursejàs amb la penga, sinó perquè, malgrat tot, volia esser un esperit lliure. I per això sempre es paga un preu.
La història del Marquès em fa pensar en un diàleg breu -es tractava d'estendre el concepte de penis a tota la persona-, que em relataren a Santanyí, fa molt de temps:
- Un homo hauria de poder tornar tot d'una peça.
- I què voldríeu esser?
- Tot penga.
Llavors, potser aquell home es posaria a parlar amb la penga. Qui sap? I encara que la paraula penga no apareix al Diccionart d'Alcover-Moll ni ha estat gaire utilitzada pels escriptors, curiosament podem trobar-la amb el mateix significat i gairebé extreta de la tradició oral, en un text de Blai Bonet: "...i la Saludadora d'Arbúcies, que, a tot estirar, es deia Pepeta, va dir: un home hauria de ser tot penga". (Blai Bonet. Els ull/La mirada. El Gall edit. Pollença, 2014. Pàg. 307)
És clar que els òrgans genitals es poden personificar. I parlar amb ells cada nit, com ho feia la meva tia amb el canterano.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema