El dilema de la gent de seny a EUA és triar entre dolent i pitjor el proper novembre. Dolent, la continuïtat d'unes elits que es reparteixen el poder i conviuen confortablement amb els interessos econòmics i financers. Pitjor, el populisme racista i ultraconservador, aïllacionista i violent que encarna Trump. Desperta problemes soterrats per la política formalment correcta, com a França feu en Le Pen i a Badalona, Garcia Albiol. Inquieta la sensació que, després del Brexit, qualsevol resultat és possible.

A l'anomenat primer món es porta molt més de deu anys de crisi -encara que la Gran Depressió i les seves conseqüències tenen aquests anys- i s'esfilagarsa el model de convivència i l'esperança en el futur, i s'incrementen la irritació i la por. La decadència torna a fer caure comunitats i Estats en mals que es creien superats: competir baixant impostos per atreure societats, buscar sortides locals, provincianes, enfront de les globals i concertades, veure els veïns i els estranys com un perill i no com una oportunitat. Tant el Brexit, en Trump com els populismes europeus no són més que expressions d'aquests mals amb grans possibilitats d'èxit.

Però la indústria i els mercats que es perden a un món es guanyen a un altre. I, així, cavalcant cadascuna sobre les seves fortaleses, potències emergents volen expandir-se econòmica i territorialment. Les fregadisses de conflicte ja hi són al Pacífic i Àfrica es zona d'expansió xinesa. Si la solució, ara, és que els americans no honorin les seves aliances, si la política és que se salvi qui pugui, el futur que ens espera serà una rèplica molt més dramàtica que el que fou la primera meitat del segle passat.

Seria el moment de la justícia i l'equitat, dels projectes comuns, però emergint com a renovació i regeneració del pacte Estat-ciutadà entorn de nous objectius de benestar que engresquessin la ciutadania.