El fallit cop d'Estat a Turquia suposa el retorn de la geopolítica. Cal sospitar que mai va marxar del tot. Turquia ocupa una posició central al tauler dels falsos equilibris. Situat entre Europa i Àsia, el govern d'Ankara té un paper de filtre en els moviments migratoris cap a la UE, alhora que la seva influència regional amb conflictes oberts com el de Síria resulta notable. Aliat estratègic d'Occident des de la II Guerra Mundial, el creixent autoritarisme i la islamització del país han molestat els Estats Units i Europa, però sense més conseqüències per a Erdogan. La fortalesa de Turquia més que en la mida de la seva economia té a veure amb la seva posició de frontissa entre Orient i Occident, així com en la secularització de l'exèrcit des dels ja llunyans temps d'Atatürk. La novetat d'Erdogan va ser que va aconseguir trencar aquest element secular o, almenys, modelar-lo a la seva personalitat. A Turquia, com en tants altres llocs, el debat entre cosmopolitisme i identitat nacional és un dilema clarament operatiu en àmbit polític. Si fins fa uns lustres Europa actuava com un imant exemplar a l'horitzó, ara aquest pol magnètic ha canviat de signe: menys laïcisme ideològic i més relat identitari. Pamuk ha escrit de manera brillant sobre això.
De fet ho subratllen alguns analistes. Erdogan va veure, abans que molts altres, el sentit del procés que començava a tenir lloc no només a Turquia: l'islamisme com a força política i, en general, el populisme com a forma de govern enfront de la tradició laica i cosmopolita. En realitat, són les dues ànimes que habiten en les societats i que plantegen aquesta disjuntiva: el gir cap a seguretats ancestrals o l'obertura als canvis. Erdogan va intuir que el convuls inici de segle apuntava cap a la necessitat d'identitats fortes i, en el món musulmà a més, amb un signe marcadament religiós. És el que ha anat explotant tàcticament al llarg d'aquests anys, fins al punt que Turquia és avui un país molt menys obert a Occident que fa tan sols dues o tres dècades. Després del fracassat cop d'Estat, la temptació autoritària i populista es fa encara més evident. Ankara s'allunya d'Europa i s'acosta a Orient: carisma, control i nepotisme a costa de les institucions. La ruptura amb la democràcia plena resulta ja clara. Les portes d'ingrés a la UE s'allunyen.
El cop va obrir de manera immediata un bon nombre d'incerteses que donaran pàbul a tota mena d'hipòtesis. Què sabia Erdogan dels moviments colpistes? Per què no va ser arrestat el president en la seva residència d'estiu a Marmaris? I per què no va sortir l'exèrcit a tot el país? Sorprèn que no hi hagués contramanifestacions, com sorprèn que el cop fos tan fàcil de neutralitzar. La lectura immediata dels experts va ser, però, unànime. Guanyi qui guanyi, la gran perdedora serà la democràcia turca. Aquesta és, per descomptat, la sensació.
Les purgues massives en l'exèrcit i la judicatura ens parlen de llargues llistes negres que només necessitaven una excusa per ser activades. La nova Turquia es torna més autoritària i menys plural a mesura que els vells poders adquireixen una tonalitat monocroma. Com succeeix en tantes ocasions, quan s'alteren els equilibris el perill és que la societat turca es trenqui en la pitjor de les direccions possibles, cosa que suposaria la fugida de les seves elits intel·lectuals de tall europeu en benefici d'alguna variant més o ?menys radical de l'integrisme. En realitat, és el que es busca: cohesionar en detriment de la pluralitat. La Història no s'atura al segle XXI, sinó que, al contrari, s'accelera de manera espasmòdica: la debilitat d'Europa, l'epidèmia global de terrorisme, les incerteses socials i el retorn de les identitats fortes. Recordem una de les idees fonamentals del sociòleg polonès Zygmunt Baumann: als cosmopolites només els constreny el temps, mentre que els localistes es veuen determinats sobretot per l'estretor de l'espai. La geografia, en definitiva, que retorna en forma de por i inseguretat. I, de fons, 8.000 detinguts entre jutges, policies i militars i uns altres milers més de funcionaris que poden ser purgats en qualsevol moment. És obvi que les llargues llistes negres no van començar divendres.
