des del 1980 en endavant, cada vegada que s'ha fet una reforma de les lleis que regulen les pensions i prestacions públiques ha anat en perjudici dels que tenien dret a aqeustes. És un tema extraordinàriament sensible i d'una implicació social transcendent, que no sempre es tracta amb la suficient objectivitat ni imparcialitat per part dels legisladors. La Constitució exigeix i garanteix un règim públic de seguretat social per a tots els ciutadans que, segons indica l'article 41, garanteix l'assistència i prestacions socials suficients davant situacions de necessitat.
Com es garanteixen les pensions? Com es protegeix les persones davant situacions de vertadera necessitat? Com es tranquil·litza la ciutadania, tot refermant la suficiència de les pensions a percebre? És precís treure de la discussió política partidista qualsevol solució sobre temes de seguretat social.
Una de les solucions ideals seria que no hi hagués atur. Però estem lluny d'aquesta fita, i si és que alguna vegada arriba a ser realitat. Hi ha moltes persones treballadores que es veuen abocades a patir fins que no obtenen el dret a prestació o pensió corresponent. Vegin sinó el que passa quan un treballador o treballadora és acomiadat procedentment o improcedentment i té una edat al voltant dels 60 anys. Certament que cobrarà prestacions d'atur, com a màxim 24 mesos, però fins que accedeixi al dret a la jubilació poden passar molts mesos i, fins i tot, alguns anys.
Diferent situació és la del treballadors que hagin cessat en el treball com a conseqüència d'una situació de reestructuració empresarial que, si acrediten 36 o més anys cotitzats, aquest any 2016, poden accedir a la pensió de jubilació amb 61 anys, amb la corresponent penalització per any d'anticipació a l'edat reglamentària de jubilació. I són molts els problemes que crea l'actual legislació respecte a les possibilitats i drets dels futurs jubilats, que no estan en consonància amb l'esforç d'haver cotitzat més enllà de 36 0 40 anys.
Però el problema que voldria remarcar avui és el d'una treballadora que, per una malaltia greu que pateix, ha esgotat tots els períodes legals d'Incapacitat Temporal, és a dir un any i una pròrroga de 6 mesos. No li fan la proposta d'invalidesa i emeten l'alta. Es reincorpora sense poder, obliga?tòriament, al treball, però com que no pot, acudeix necessàriament a l'Institut Català d'Avaluacions Mèdiques, que davant la situació emet una nova baixa mèdica. Però com que ha esgotat el temps màxim de baixa, la Seguretat Social no li reconeix les corresponents prestacions. Quina coordinació i lògica hi ha en tot això? I que no em responguin que és la llei o el reglament. Si ha esgotat les prestacions i continua afectada per la mateixa malaltia, que li impedeix treballar, el que procedeix és tramitar-li la pensió d'invalidesa, encara que sigui de forma provisional. La justícia ha de ser sempre l'horitzó de qualsevol norma. Bones vacances a tots i totes les lectores del Diari de Girona.
