Tornar-se radical ràpidament

25.07.2016 | 09:19

el terrible atemptat de Niça -un camió va ser llançat per un fanàtic contra una multitud que esperava tranquil·lament una exhibició de focs artificials- ha tornat a confirmar que l'objectiu primordial del terrorisme contemporani, de qualsevol orientació que sigui, no és l'elit dirigent sinó la població civil que la sustenta. Abans, el terrorisme apuntava a reis, presidents de govern, alts dignataris civils, militars o religiosos, i líders socials de qualsevol classe. Els terroristes creien que si atacaven el cap rector del sistema la resta del cos social cauria a més a més. Desafortunadament per a ells, la capacitat de substitució entre les elits dirigents és vertiginosa i encara no acabaven d'enterrar-ne un ja n'hi havia un altre al seu lloc i disposat a seguir una política semblant.

Tothom sap que el terrorisme, com a activitat violenta no reglada, segueix les pautes del militarisme i l'imita en tot el que pot. De fet, la facció més important del terrorisme basc era coneguda com ETA militar i en els mitjans s'al·ludia als seus màxims dirigents donant-los el rang de "generals". I una cosa semblant passa amb l'anomenat Estat Islàmic, que considera com "soldats" seus els cafres que maten gent indiscriminadament a les sales de festes de París o al passeig dels Anglesos de Niça. Per tant, és lògic que el canvi substancial que es va experimentar en l'estratègia militar a partir, sobretot, de la II Guerra Mundial, hagi influït no pas poc en l'àmbit del terrorisme.

L'Alemanya nazi va destrossar nacions i va causar la mort de milions de persones però també va haver de patir bombardejos aeris devastadors contra la seva població civil per part dels anglesos i dels nord-americans. I una cosa semblant es pot dir dels bombardejos sobre Japó que van culminar amb el llançament de dues bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki. Unes actuacions despietades que van trobar la seva justificació teòrica en les tesis del britànic Sir Arthur Harris i en les del general nord-americà Curtis LeMay, per als que només la més completa aniquilació de la base social de l'adversari garantia la victòria definitiva.

Per descomptat, els terroristes no disposen de mitjans tan sofisticats per desencadenar l'horror i han d'escollir el lloc adequat (normalment on es reuneix la gent que no es considera objectiu d'una acció armada) per llançar per sorpresa l'atac. A Madrid, van ser uns explosius col·locats en uns trens de rodalies on viatjaven uns ciutadans que anaven a treballar. I en altres parts del món, com a l'Iraq, un cotxe bomba llançat contra les persones que anaven a comprar en un mercat o estaven resant dins d'una mesquita.

No cal dir que els atemptats en territori europeu impressionen més l'opinió pública que els perpetrats a l'Orient Mitjà, que des de fa anys s'han convertit en una rutina que amb prou feines mereix un petit esment en els noticiaris. Bussejar en les ments dels terroristes és tasca complicada però m'ha intrigat molt l'explicació d'un ministre francès que assegura que l'autor de la matança es "va radicalitzar ràpidament" i per això no va ser detectat per la policia com a element perillós. I a més ho va fer pel seu compte i buscant motivacions a internet, fet que és encara més sorprenent.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema