Cartes

josep m. dacosta. figueres.

Després de gaudir del magnífic videoclip Mandra de la cantant Clara Sánchez-Castro Bonfill, vaig anar immediatament a buscar les seves espectaculars localitzacions. El vídeo de la cançó s'ha filmat al seu municipi, Sant Joan les Fonts, en llocs com el Molí Fondo, on hi ha una espectacular cascada, amb tres colades de lava i un dels millors túnels de colada o «blíster» que es poden veure a Europa. També hi apareix la pedrera de l'Amfiteatre-Boscarró, que és la millor mostra que es pot observar, al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, de les diferents formes que pren la lava en refredar-se.

Per trobar-ho vaig comptar amb el bon servei de l'equip de l'oficina de turisme de Sant Joan les Fonts, a qui voldria mostrar el meu agraïment.

L'himne del Girona

LLUÍS CORREDOR CLIMENT. GIRONA.

Pel meu gust, l'himne que té actualment el Girona C.F. no val res. Quan vaig a un concert i veig que indefectiblement tothom demana escoltar enardida la sardana d'en Viladesau Girona m'enamora i veig com vibra escoltant-la i cantant la seva lletra, no puc per menys que pensar que seria un himne sensacional per al Girona de futbol. Fins i tot la seva lletra seria adient: «Girona t'enamora a tu / m'enamora a mi / i a tots ens enamora / les teves gestes són orgull/ d'un passat gloriós / que marca la nostra història... »

Animeu-vos, directius del Girona, si heu de pagar drets d'autor, els pagueu, que aquest seria el millor fitxatge de la temporada. Amb Girona m'enamora estic segur que d'aquí a un any estarem a Primera Divisió. Tant de bo.

Quan el diàleg no construeix. NIMBY

R. Peralta. Girona.

Vaig dur la meva filla petita a la xerrada Parlem de la Devesa amb..., que organitzava l'associació de veïns de la Devesa, suposadament per participar en una tertúlia al voltant del parc que tenim al davant de casa nostra i que es proposa regenerar perquè, en lloc d'haver d'anar fins al parc del Migdia o el parc de Domeny, ens puguem quedar a jugar a la Devesa.

Durant anys els veïns del parc s'han queixat de l'abandó del parc. Ara alcen les seves veus per dir que la nova proposta de parc «no és el parc que volem». I quan dic «alcen les seves veus», és per explicar que l'intercanvi d'opinions que suposava presenciar, es va manifestar com una allau de crítiques airades contra el convidat municipal i també contra l'equip humà que ha elaborat aquesta proposta.

A escola els infants aprenen des dels primers dies a alçar el braç per demanar torn de paraula, deixar parlar els companys, esperar el seu torn i respectar-ne tant l'opinió com la feina. Pel que sembla, capteniments que tot sovint es perden en el transcurs dels anys.

Vam marxar abans que s'acabés l'acte, just després de sentir com un dels participants prenia la paraula per menystenir l'equip tècnic del pla especial, la seva professionalitat i la seva dedicació.

- T'ho diu a tu?

- Sí, filla, m'ho diu a mi i a tots els professionals de diferents àmbits que durant setmanes, mesos i fins i tot anys hem treballat en aquest pla, com en molts d'altres de la ciutat i que, malgrat que no puguin satisfer la totalitat de la ciutadania, neixen amb la voluntat de fer-ho i de millorar la seva qualitat de vida. Sempre hi ha possibilitat de millorar els projectes. Però des del diàleg, el respecte i la crítica constructiva; perquè quan es perd el respecte, es perd la raó.

(*NIMBY: «Not in my back yard»: «No al meu pati del darrere». Acrònim anglès que defineix els ciutadans que s'oposen al ?desenvolupament de la ciutat a raó de la proximitat amb les seves propietats).

La seva intransigència els abocarà al fracàs

JOAN JANOHER I SADURNU. VULPELLAC.

El que hauria de regenerar-se, continuarà mantenint les dues Espanyes dividides. No és un plantejament d'endevinalla, només és: l'exposició real de la situació política, que mante estàtica la problemàtica de governabilitat. S'estan movent fitxes equivocades per poder formar govern, i volen mantenir el presenciable, per sobre totes les irregularitats existents. No és això el que convé al país, i molt menys les coalicions que d'entrada és varen negar i fer oposició de partit.

La història, des de l'anomenat «Alzamiento Nacional» i d'això ja en fa 80 anys. Només hem conegut una dictadura de 40 anys, i com a supervivents de la ?«Postguerra», en res es va poder avançar quant a democratitzar l'estat. Després del cop d'estat del 23-F del 81 va desaparèixer la possibilitat d'un canvi de rumb, per cicatritzar les ferides dels nostres avantpassats. Però els fantasmes dels franquisme, han continuat desequilibrant la comprensió ciutadana.

La intransigència, com la immobilitat de tots els possibles pactes per governar, són maniobres que estan sotmeses a un llegendari llegat d'imposició dictatorial, on el primer és: conservar l'Espanya silenciada des de fa 80 anys, per continuar eximint el seu poder de victoriosos. Crec que estem en una repetició d'episodi retroactiu, i aquest no és positiu per a ningú. Si no s'arriba al canvi esperat, continuarem estant enquistats, sense defugir, malauradament, d'un passat fosc i sense una nova regeneració.