LGTBI

Per descomptat que estic exagerant, perquè tots sabem o hauríem de saber que les sigles LGTBI corresponen al col·lectiu de Lesbianes, Gais, Transsexuals, Bisexuals i Intersexuals (LGTBI). Però hi ha una cosa una mica ridícula en aquesta obsessió per crear definicions que siguin al més exactes possibles per no deixar fora ningú, se suposa, perquè al final creen una terminologia que sona inhumana i excessivament tècnica i en el fons absurda. I més encara si es té en compte tot el patiment i totes les humiliacions que han hagut de suportar els que ara són anomenats així, amb aquest acròstic que sembla un robot o una proteïna, LGTBI. Només cal pensar en aquell professor que vol ser molt «gay friendly» i que per això s'inventa el sorprenent substantiu «un LGTBI», que ell creu molt raonable i molt correcte, però que en realitat l'única cosa que fa és el ridícul. O no? Si ens posem a pensar-ho, «un LGTBI» és un ésser monstruós que és alhora lesbiana i gai i transsexual i bisexual i intersexual. Existeix algú així? Ho dubto molt.

I passa el mateix amb aquest altre concepte monstruós, «heteropatriarcat», que s'ha posat de moda entre les feministes més radicals. Fa poc, després de l'atemptat contra una discoteca gai d'Orlando, un jove polític espanyol va culpabilitzar del crim l'«heteropatriarcat», així sense més. Seria molt més lògic culpar de la matança d'Orlando el masclisme, o el fanatisme religiós sobretot quan es va saber que el culpable de l'atemptat era un islamista amb greus problemes d'identitat sexual, o fins i tot l'islamisme radical, que ara per ara és el principal enemic dels homosexuals a tot el món (a l'Iran pengen els homosexuals d'una grua, i els barbuts de l'Estat Islàmic els llancen des de dalt dels terrats). Però la correcció política va ?empènyer aquest jove polític a culpar de la matança a aquest lleig «constructe» intel·lectual denominat «heteropatriarcat», que ningú sap molt bé què és, encara que sona molt científic i molt exacte.

I el pitjor de tot és que aquesta classe de termes tan freds i tan abstractes en realitat causen l'efecte contrari al que buscaven: en comptes de crear simpatia cap als qui han patit i encara pateixen tota classe d'humiliacions, al final l'únic que fan és despersonalitzar les tristes situacions humanes que intentaven anomenar. Un assassí d'homosexuals pot ser moltes coses: un fill de puta, un fanàtic, un psicòpata ple d'odi i mil coses més, però mai podrà ser un heteropatriarcal, entre altres coses perquè ni ell mateix ni tampoc les persones que va assassinar sabien què punyetes vol dir això.

Però el pitjor no és això, sinó el matís revengista i autoritari que s'està introduint en un moviment que hauria de ser just el contrari. Amb l'excusa de lluitar contra els greuges i les humiliacions que han patit i encara pateixen els gais, s'estan introduint uns comportaments inquisitorials que de vegades arriben a extrems preocupants. Si algú emet una lleu crítica o un comentari irònic contra qualsevol aspecte del moviment LGTBI, immediatament es considera aquesta persona homòfoba i reaccionària i feixista, per no dir «heteropatriarcal» i coses molt pitjors. És igual que la crítica no es dirigeix contra l'homosexualitat en si mateixa ni tingui res de masclista ni de retrògrada, perquè només pretenia cridar l'atenció sobre un aspecte de l'ideari del moviment LGTBI que sembla qüestionable o si més no discutible. És igual, perquè la cacera es generarà immediatament. És així de trist.