Hi ha qui es deu resistir a veure morir els vells hàbits, però generalment hem substituït aquell silenciós cafè matinal i aquella baixada peregrina al quiosc per la consulta matinal de les xarxes socials. Encara no ens han caigut les lleganyes i ja estem comprovant piulades, estats i fotos de darrera hora, com si aquesta informació, més subjectiva que cap altra, contingués alguna veritat indispensable per a la nostra pervivència quotidiana. I naturalment, el costum et fa identificar els vicis aliens i aquelles sistematitzacions virtuals que t'irriten profundament.
El Facebook en particular en té dues que porten al límit per la seva insistència, i que en ambdós casos juguen a moralitzar fins a extrems insospitats. Una és aquesta mania a servir-se de virals per transmetre missatges positius, tradicionalment a través de vídeos (alguns de precuinats, per cert, per més que es venguin com a fruit d'un meravellós i irrepetible atzar) i que s'encapçalen amb un titular costumista seguit d'allò de «no vas a creer lo que sucede a continuación». Una part de raó tenen: ni et pots creure el que veus de tan ensucrat, ni et pots creure com de pesats s'arriben a fer els virals dels nassos. L'altra consisteix en aquesta cadena de missatges que la gent de bona fe penja al seu «mur» (quina esplèndida paradoxa, que se'n digui «mur») i que pretenen sensibilitzar sobre causes socials dient allò de «no sóc de seguir cadenes de missatges, i sé que molts no ho llegiran, però jo sé que bla, bla, bla». D'acord, sí, hi ha una bona causa al darrere, però si es té ganes de vindicar una necessitat col·lectiva, no seria millor exigir-la directament i deixar-se de cadenes prefabricades?
Tot plegat, al final, forma part d'un mateix problema: en temps de màxima connectivitat no parem d'inventar nous filtres per dir el que pensem. I algunes dreceres no fan altra cosa que diluir el missatge fins a convertir-lo en un caricaturesc aforisme digne de Coelho.
