La imatge clàssica del que és una guerra declarada és un camp de batalla on s'enfronten dos exèrcits armats fins les dents. En un costat, els bons, en l'altre, els dolents. A resultes del combat hi ha un vencedor i un perdedor. El país que guanya més combats, més batalles, és el que finalment es declara vencedor i l'altre es rendeix i acaba sacrificant tot o una part del seu territori o del seu patrimoni. Les guerres, maleïdes siguin les guerres!, sempre, emperò, acaben amb perdedors perquè hi ha persones sacrificades en els dos bàndols combatents.
El filòsof Thomas Hobbes estava conven?çut amb raó que «l'home és un llop per a l'home»; va deixar escrit que totes les guerres són horribles i malignes, però la pitjor de totes és la guerra civil, que hostilitza germans contra germans i obre una ferida indeleble o que triga molts anys a cicatritzar al país que l'ha patit. Estic agraït a la vida per diversos motius, però un dels més subratllats és que no m'ha ficat dins de cap guerra, que cap guerra ha travessat el meu camí vital. Perquè les seqüeles de l'última guerra civil encara palpiten amb forma de rancor o de venjança. La meva família, com tantes, la sofrí, un oncle allistat en un front i l'altre, en el contrari. He estat un privilegiat en aquest sentit perquè no m'han cridat a combatre en cap absurda contesa, ja em van fer perdre 14 mesos irrecuperables durant el servei militar, que ningú em retornarà.
Europa per la seva antiguitat és el continent on més guerres s'han lliurat, o que hi ha més constància escrita, més literatura, tanmateix potser en l'Àfrica dels faraons egipcis o a l'Àsia, sota l'ègida dels emperadors xinesos, també poden competir bèl·licament amb Europa, perquè la muralla xinesa no es va edificar pas per fer una festa privada, igual es podria afirmar de l'Amèrica, d'abans i de després del seu descobriment, no obstant en no haver-hi proves documentals fefaents acabem considerant que el nostre continent ha estat l'escenari dels més cruels xocs militars i sempre amb l'objectiu d'apropiar-se de les riqueses alienes o per proclamar-se l'amo del món. «En el meu imperi no es pon mai el sol», proclamà Felip II gloriejant-se del seu ?regne universal.
Hi ha qui afirma que ara estem davant una tercera guerra mundial invisible perquè no es tracta d'una guerra convencional. Un nou estil, una nova forma, en el qual ja no hi ha un espai geogràfic concret i els soldats són latents, llops solitaris, o cèl·lules adormides, que esperen consignes per entrar en atac. Ja no s'utilitzen, doncs, tropes equipades, tancs, canons, avions, submarins, sinó d'individus que poden fer explotar bombes químiques o simplement estavellar un cotxe contra la terrassa d'un bar o llançar a gran velocitat un camió per una via publica a Niça, a Canes, a Platja d'Aro, o Marbella. Tot és vulnerable perquè el món s'ha fet fràgil.
El terrorisme és un sistema d'intimidació, seguit de violències per coaccionar i atemorir les societats, emprat per una àmplia gamma d'organitzacions polítiques, en la promoció dels seus fins i en la visualització dels seus ideals, i ha estat una eina usada des de fa segles, però no com a metodologia militar i estava relacionat amb guerres de guerrilles o amb atacs d'escamots.
En alguns països enfront al terrorisme d'un grup, l'Estat respon amb terrorisme d'estat, els paga amb la mateixa moneda, els fa tastar el fel que els terroristes volen escampar; quan un Estat fa servir les clavegueres, els mecanismes ofensius, es fa mereixedor de la ignomínia dels països democràtics, tanmateix el país que estigui net de culpa que llenci la primera pedra, perquè massa sovint nacions amb democràcia assentada utilitzen el terrorisme disfressat amb noms confusos, eufemismes, que no susciten un rebuig social i fins es dóna el cas que els ciutadans estan agraïts a l'Estat perquè actua de trinxera que els blinda contra les agressions terroristes, però l'Estat que practica amb impunitat el terrorisme s'excedeix i ho aprofita per fer purgues polítiques, com és el cas del cop d'estat de la Turquia d'Erdogan. (Turquia era un país laic, acollidor i afable, on amb la Montserrat vàrem ser feliços durant dos mesos de la nostra vida, però la ferotge islamització ens han tret les ganes de tornar-hi a anar).
Tots els països mostren la violència escan?dalosa a casa del veí per assossegar la seva pobla?ció. Això té un efecte tranquil·litzador, puix que el missatge és autojustificar-se i eviden?ciar com l'islamisme radical ataca pertinaçment els altres països i fer-nos oblidar els propis: el pitjor atac produït al continent europeu ha estat el terrible atemptat a l'estació d'Atocha de Madrid, l'11 de març de 2004.
Occident viu sota l'amenaça del terror islamista i la gent té por. El fantasma del terror que recorria Europa ha engendrat el fill més bastard de tots: la por; la por que provoca una radicalització social en els dos extrems i eixampla els espais electorals dels partits xenò?fobs i racistes, que poden respondre agressivament a la islamització d'Europa. El temor al gihadisme salafista, que perpetra comissions criminals intencionadament contra els antics i renovats creuats occidentals, treu els monstres més bruts i venjatius, els instints més primaris, de la consciència d'alguns ciutadans que volen fer fora els estrangers del seu país.
En converses amb amics, ells comenten que no estan segurs, que senten pànic, quan viatgen en avió, però també si es troben entre la multitud en qualsevol espai urbà. Un servidor els primers cops que vaig volar dins un avió en sentir-me tan indefens suava en fred -la suor freda només es produeix en situacions de pànic, d'extrema basarda- ara ja no suo, tanmateix sempre que entro en el ventre d'un avió sí que penso que puc acabar estavellat per culpa del terrorisme, ?igual em passa quan viatjo en un vaixell.
Bin Laden somriu des del fons del mar. Segueix guanyant batalles, mentre Marine Le Pen li pica l'ullet.
