El TAV ha estat una de les grans ficcions polítiques de les últimes dècades. La versió moderna del conte de la lletera amb final tràgic: Cap línia d'alta velocitat és rendible. I el trànsit de combois i públic és molt inferior a l'anunciat. Això s'ha traduït en estacions amb menys de cent passatgers diaris o en el fiasco empresarial del túnel del Pertús.

Malgrat tot, des d'aquí podem contemplar aquest terrabastall amb un pessic d'optimisme. Un estudi del geògraf Javier Martín exposa que, des de fa tres anys, els passatgers de l'estació Figueres-Vilafant han anat creixent fins arribar a 1.476.000. No està malament. I com que una bona colla d'aquests usuaris deuen ser forasters, ara podem ressuscitar aquella pregunta tan tronada: Com ens ho maneguem perquè es quedin més d'un dia a casa nostra?

La resposta sembla senzilla: fer una ciutat més atractiva. Per això mateix, Martín reivindica la creació de projectes capaços d'aprofitar tot aquest potencial. També ens proposa construir elements que vertebrin les possibilitats comercials, culturals i turístiques de Figueres, al mateix temps que la relliguen i la connecten a l'Empordà més proper.

El que diu Martín és força assenyat. Com quan ens recorda que tots aquests projectes i estratègies, dirigits a consolidar la ciutat com a destí, no sorgiran mai del no-res. I potser aquest és el gran mal de FigueresÉ Les nostres institucions no acaben de decidir quin fil s'ha de posar a l'agulla. I mentre anem fent la viu-viu, correm el risc que la gent deixi de venir. Perquè, amb TAV o sense, el món és ple d'indrets molt més interessants o amb ganes de ser-ho.