Al volant, tria el bon camí» és el vers (sí, el vers) que aquests dies veiem en els rètols electrònics de l'autopista. En veure'l em va rememorar aquella cançó del grup Esquirols a l'època de les xiruques i els focs de camp: «Fent camí per la vida, em tocarà menjar la pols». El bon camí (per la vida) que ens proposa triar el Servei Català de Trànsit mentre som al volant té aquesta reminiscència «kumba» que estic convençuda que al darrere hi enganxaria perfectament l'estrofa: «Vindran dies d'angoixa, vindran dies d'il·lusió, com la terra és incerta, així sóc jo, dubtaré del compromís i a voltes diré no, o em mancarà quan calgui, decisió». No us ho imagineu també al volant, això?
I mentre encara taral·larejo la cançó d'Esquirols, sento a la ràdio del cotxe com l'Helena Garcia Melero, parlant dels consells del Govern per a la protecció dels animals, deixa anar un «xipa'l i censa'l». Ho trobo més musical encara que triar el bon camí. De fet, la frase podria ser ben bé la tornada a l'estil del «tots som pops» de la ja llegendària Trinca. Ja us ressona al cap, eh? A mi, sí.
Arribo a la feina i en baixar del cotxe desapareix la poesia encomanadissa d'estar al volant fent un bon camí, fins que... Ai las! La cafetera també ha decidit dedicar-nos un vers: «Allibereu la càpsula si us plau». Allibereu-la, sí, que -tot imaginant la continuació de la faula- ella ha mort per vosaltres i no es mereix seguir atrapada. Ja torno a tenir enganxada una cançó. Aquest cop la música és de Raimon i la lletra de Joan Roís de Corella, el poeta del segle XV: «Del mal que pas no puc guarir, si no em mirau ab los ulls tals, que puga dir que ja no us plau que io per vós haja a morir».
