La democràcia arriba al seu zenit quan et quedes sense ningú a qui donar les culpes. La difunta Convergència s'independitza de Catalunya al Congrés dels Diputats, per informar els seus despistats votants que en realitat donaven suport a Rajoy en un trastorn d'identitat múltiple. Ciutadans mostra tal entusiasme pel president en funcions que el PP es posarà gelós, i Albert Rivera anunciarà en qualsevol moment que s'instal·la a La Moncloa per alleujar la càrrega del seu actual inquilí. En resum, s'han necessitat dues eleccions generals per aconseguir que Celia Villalobos es consagri als videojocs en un escó més discret que la presidència del Congrés. Aquest desplaçament insubstancial d'un personatge anodí suscita flamarades mediàtiques. I l'esquerra? No hi ha hagut manera d'incloure-la fins ara en el paràgraf, perquè aquests dies ha deixat d'existir com a opció per acceptar la condició de desguàs.

No s'ha de culpar ningú perquè s'ha votat, amb intensitat i reiteració si no reincidència. Al mapa de les esperances decreixents, s'estudiava almenys la hipòtesi que l'estimbada de seixanta i cinquanta diputats des de la majoria absoluta costés al PP una mínima renovació. Ni això. Els populars no necessiten una regeneració, ni tan sols una capa de maquillatge, per continuar en el poder. Rajoy es desembarassa a la presidència del Congrés de la seva incondicional Ana Pastor, perillosa perquè freqüentava les travesses per a una successió d'emergència. O jo o el caos, tot i que es necessiti travessar el caos per arribar fins a mi. Després de la fallida coronació de Jorge Fernández Díaz i de Dolores de Cospedal, Luis Bárcenas és l'únic dirigent estel·lar del PP en la legislatura 2011-2015 que no ha rebut una suculenta oferta de la cúpula del seu partit. Un altre presumpte innocent.

Sánchez trasllada la por d'un cap segrestat pels seus barons, cap dels quals obté en els seus feus respectius la majoria folgada que exigeixen al seu secretari general per governar. El líder del PSOE s'escuda que ha d'obeir per sobreviure però, de què serveix un secretari general que es limita a complir les ordres dels lloctinents que de tota manera el decapitaran. No és precipitat concloure que assistim al final del mandat embargat de l'únic polític espanyol que es va negar a ser president del Govern. La seva trajectòria no autoritza a confiar en la seva perspicàcia, però fins i tot Sánchez haurà comprès que Ciutadans només va pactar amb els socialistes després de les penúltimes eleccions per garantir que el cap de files de l'esquerra no arribés a La Moncloa.

O pitjor, va ser Sánchez qui es va encadenar al pal de Ciutadans per ordre dels barons socialistes, per no sucumbir als cants de sirena de Podem. S'arriba així al quart vèrtex del quadrilàter. El pànic a Pablo Iglesias s'ha organitzat amb notable destresa. És una por injustificada, però ha estat l'argument victoriós de la campanya de PP/Ciutadans i PSOE. El partit emergent contribueix a les crítiques dels seus adversaris pel seu perfil psicoanalític i deliberatiu, però sense projecció executiva. Es coneixen amb detall les reaccions dels dirigents de Podem a cadascun dels seus entrebancs. Es retracten dels seus afectes i errors en públic, amb la minuciositat d'un personatge de Woody Allen a desgranar els seus fracassos amorosos. Sorprèn l'esterilitat de la seva introspecció contínua, en lloc d'utilitzar-la com a trampolí per a iniciatives concretes i trencadores. No cal retreure'ls la suplantació de la socialdemocràcia, sinó que ni tan sols arribin als llindars d'una ideologia reduïda sovint a sucialdemocracia.

La dreta pacta amb el diable, l'esquerra no sap ni amb qui pactar. Simètricament, tota aliança de la dreta està justificada per un bé superior, mentre que qualsevol aliança de l'esquerra està intoxicada per un mal inferior. Tota opció queda legitimada a associar-se a la dreta, però ?desacreditada monumentalment si opta per l'esquerra. Tripartitpentapartit eren els termes infamants de la política espanyola, llevat que Rajoy necessiti aquesta configuració per governar. La dreta ?executa amb professionalitat, l'anomenada esquerra s'embranca en comportaments adolescents, o decididament puerils en el cas de Podem.

En el mapa transversal espanyol, els 103 diputats i nou milions de votants dels partits emergents pretenien alguna cosa més que arraconar la prescindible Celia Villalobos. Cada vot a Ciutadans i Podem va comportar un esquinç, els electors van apostar pel risc que el bipartidisme es negava a escometre. La seva perplexitat és comprensible, però sense incórrer en desànims. Han participat de la democràcia, l'únic règim que permet equivocar-se per si mateix.