Humiliats i ofesos

«No se sanciona la falta de tacte en expressar-se, com tampoc la mala educació en comportar-se. La grolleria, com la ignorància, no poden ser objecte de persecució»

29.07.2016 | 09:23

en les últimes setmanes hem assistit a un increment de la polèmica sobre els límits de la llibertat d'expressió a les xarxes socials. D'entrada, sí que m'agradaria afirmar que el debat hauria de versar, si s'escau, sobre els límits de la llibertat d'expressió «a seques», sense establir conclusions diferents per al seu exercici en funció d'on s'exerceixi. La línia fronterera que delimita on acaba l'empara davant la difusió d'idees i on comença el legítim desig de castigar determinades manifestacions no ha de ser diferent en funció de si aquestes paraules es pronuncien a Twitter o a la barra d'un bar, a Facebook o en un míting, en un programa televisiu o en un article periodístic. Dit d'una altra manera, el problema no rau en les xarxes socials sinó, com sol ser habitual, en el propi ésser humà i la seva manera d'utilitzar els instruments que té al seu abast.

En un Estat constitucional, a més, el límit a l'exercici d'un dret fonamental ha de trobar-se en les lleis i, per ser una trava a un dels seus principis constitucionals, s'ha d'aplicar interpretant restrictivament tot el que impliqui retallar o constrènyer l'efectiva pràctica d'aquest dret. Per tant, davant les opinions expressades pels ciutadans, seran el Codi Penal i la doctrina jurisprudencial sobre les relacions entre el dret a l'honor i el dret a la llibertat d'expressió els que marquin les regles de joc en la nostra societat democràtica.

No hi ha cap dret, ni a Espanya ni en cap altre Estat constitucionalista, a no sentir-se ofès davant discursos aliens. No es castiga el mal gust en parlar, com tampoc es castiga el mal gust en el vestir. No se sanciona la falta de tacte en expressar-se, com tampoc la mala educació en comportar-se. La grolleria, com la ignorància, no poden ser objecte de persecució penal o administrativa. Una cosa diferent és com reaccioni la ciutadania davant d'aquestes mostres d'impertinència i vulgaritat, ja sigui mostrant la seva disconformitat, ja sigui recriminant socialment aquest comportament.

El passat 13 de juliol el Tribunal Suprem va dictar la primera sentència condemnatòria per les expressions abocades en una xarxa social sobre la banda terrorista ETA i algunes de les seves víctimes. En aquest cas sí que hi ha un concret article del Codi Penal que castiga aquestes conductes i en la citada resolució judicial figuren algunes pautes per entendre l'assumpte.

El càstig a l'enaltiment del terrorisme persegueix la justa interdicció del que, tant el Tribunal Europeu de Drets Humans com el nostre Tribunal Constitucional i el mateix Tribunal Suprem, vénen anomenant -en sintonia amb una arrelada tendència de política criminal- «discurs de l'odi»: és a dir, la lloança o la justificació d'accions terroristes. Comportaments d'aquesta mena no mereixen la cobertura d'altres drets fonamentals, com la llibertat d'expressió o la llibertat ideològica, ja que el terrorisme constitueix la més greu vulneració dels drets humans de la comunitat que el pateix. El seu discurs es basa en l'extermini del diferent, en la intolerància més absoluta, en la pèrdua del pluralisme polític i, en definitiva, en la generació del terror col·lectiu com a via per assolir la seva finalitat.

Igualment, aquests tribunals han sentenciat que la humiliació o el menyspreu a les víctimes de les accions terroristes afecten directament el seu honor i, en definitiva, la seva dignitat. En aquesta tessitura sí que es pot (s'ha de) ser enèrgic i contundent, atès que una conducta permissiva davant aquests ?plantejaments totalitaris equival a obrir la porta a l'eliminació del nostre model de drets i llibertats.

No es tracta de prohibir l'elogi ni el suport a determinades idees i doctrines, per més que aquestes s'allunyin o, fins i tot, qüestionin el marc constitucional. Menys encara de prohibir l'expressió d'opinions subjectives sobre esdeveniments històrics o d'actualitat. Molt al contrari, es tracta de perseguir l'exaltació dels mètodes terroristes (radicalment il·legítims des de qualsevol perspectiva constitucional) i dels autors d'aquests delictes, així com les conductes especialment perverses dels que calumnien i humilien les víctimes, alhora que intensifiquen el dolor i l'horror de les seves famílies.

Fora d'aquest àmbit circumscrit al terror i als seus mètodes, i l'honor de les persones, s'han d'emparar les altres expressions -desafortunadas o no, encertades o no, grotesques o no- en el marc de l'exercici de les llibertats com una cosa consubstancial al nostre sistema, encara que resultin ofensives i no es comparteixi el contingut.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema