Els models turístics

29.07.2016 | 09:23

Fa pocs dies, la Unesco, reunida a Istanbul, una paradoxa més potser, ha llençat un seriós advertiment al govern d'Itàlia i al govern local de Venècia. Venècia està en perill de saturació, de degradació, de progressiva destrucció de la ciutat monumental, i, el que és més greu, té el risc d'una despoblació inexorable. La Unesco ha dit clarament que si no es detecta un canvi d'actitud en les polítiques turístiques, inclourà, a partir de l'any que ve, la ciutat en l'inventari del Patrimoni Mundial en perill.

Venècia equiparada a Palmira o Alep, escenari d'una guerra sense armes, però d'efectes igualment destructius. L'alcalde de la ciutat ha reaccionat amb irritació a aquesta comminació, ferit en l'orgull local, conscient del problema i desbordat per manca de solucions i, en el seu cas, potser també, per manca de voluntat.

La premsa del nostre país ha recollit, de manera tímida, aquest fet, a El País amb una notícia de redacció titulada «Venecia se la juega» i explicant simplement els fets. Per la seva banda, el diari Ara recull un article de Judit Carrera titulat «Venècia com a mirall», que ens transporta al paral·lelisme amb Barcelona i a una certa simetria, salvant les distàncies, en els riscos. En aquest mateix diari ja fa temps que, de manera reiterada, Miquel Puig ha estat advertint de l'excessiva dependència del turisme i del caràcter poc creatiu i, sovint, autodestructiu d'aquesta font d'ingressos.

Fa dos anys, a Girona, amb ànim d'obrir el debat sobre els models turístics i detectar els problemes abans que es produïssin, amb clara voluntat d'anticipació, la Fundació «La ciutat invisible» va reunir les jornades GIR180 que, coordinades per la intel·ligència i la intuïció de José Antonio Donaire, van portar-nos un venecià, Antonio Paolo Russo, a parlar dels problemes de la seva ciutat.

El diagnòstic és clar; quan es traspassa un llindar d'equilibri, quan la ciutat deixa de ser una prioritat política enfocada als que hi viuen i la política prima una carrera esbojarrada per fer créixer imparablement les xifres dels que hi van, s'arriba a un punt de saturació. Aquest punt de saturació és probablement una expressió molt genuïna d'una paraula que hem gastat, inútilment, a vegades en causes dubtoses: la manca de sostenibilitat. La Unesco, doncs, s'ha limitat a dir que el creixement exponencial dels visitants, que les imatges dels grans creuers desbordant la línia de l'horitzó de Venècia és una contradicció en ella mateixa; que potser treure el nas per contemplar la ciutat dels canals, des de la coberta d'un d'aquests monstres sense forma és molt atractiu però que veure l'emergència d'un hotel flotant des de la plaça de Sant Marc és una bufetada difícilment explicable.

He estat, fa pocs dies, a Santiago de Compostel·la per participar en un Congrés d'Història dels 80 anys de l'inici de la Guerra Civil espanyola arran de l'alçament militar de juliol de 1936. Un cop més, he aprofitat per submergir-me en la ciutat; una ciutat que pot exhibir una xarxa europea de camins i rutes que hi condueixen, i que aglutina un conglomerat de ciutats i de topònims que porten el nom de Sant Jaume.

He vist, un cop més, Xerardo Estévez, l'alcalde de la projecció i de la transformació de la ciutat, impulsor d'un urbanisme intel·ligent, d'una anella verda, d'una xarxa d'equipaments sense precedents, d'un pla integral d'intervenció en el centre històric d'efectes molt visibles. Ara, sembla que les actuals autoritats de la ciutat valoren la seva aportació i reclamen la seva experiència per a un assessorament reiterat de les estratègies de la ciutat, el Camino de Santiago i la Catedral. Junts vam veure els treballs de restauració i de restitució del Pòrtic de la Glòria del mestre Mateo, una joia romànica ara explorada amb tecnologia moderna fins a descobrir totes les capes de pintura i de materials fins a poder fer una restitució ideal de la gran portalada romànica acolorida, que era un dels atractius principals dels peregrins que acudien a la ciutat abans que la façana barroca integrés la portada romànica en l'estructura interior de la Catedral. 

Xerardo Estévez ha arribat per al Camino de Santiago a conclusions semblants a les de la Unesco per Venècia, i comença a proposar «Un nou camí, pel Camino de Santiago». Ell és conscient que no es pot frenar l'allau de visitants i peregrins; és del tot conscient que no es pot limitar la lliure circulació de turistes en un món global, en el qual els turistes no pararan de créixer. Però ha arribat a la conclusió que és l'hora de canviar de polítiques. Que ja no valen les campanyes clàssiques per captar visitants, allò que a principis del segle passat en deien atracción de forasteros. El mercat ja està fet i dóna signes de saturació. Les desvirtuacions de la història s'escampen, la reiteració d'estereotips gastats és constant, l'acumulació de frivolitats inconsistents pot acabar sent la norma, les ?ingerències professionals en les visites guiades poden derivar en versions esperpèntiques, i als carrers s'estén una olor imparable de fregit que dissipa tota la santedat de la visita, fins i tot en termes gastronòmics.

La potència de la ciutat, de la Catedral i de la xarxa mundial medieval que és el Camino és extraordinària i Xerardo Estévez creu en la capacitat de regeneració si s'atura la deriva que avui transforma els caminants i peregrins en simples corredors. La solució, per ell, es posar l'accent en la cultura, canviar les prioritats polítiques i situar-les en el terreny d'una oferta de qualitat literària, musical, històrica, ambiental i gastronòmica que democratitzi l'accés a la ciutat per aquest camí allunyat de la tematització artificiosa que desvirtua el sentit de les coses.

Venècia, Barcelona, Santiago? Tant és. Un dia també haurem de començar, a Girona, per descobrir que el llindar que separa l'èxit del fracàs és molt fràgil i prim, i que cal vetllar a fons per no trencar aquest equilibri necessari.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema