Bulbasaur, Bulbasaur!

«El curiós dels Pokémon no és que són lletjos, sinó el que representen i el buit que vénen a omplir en aquest món caòtic en el qual ningú creu en res»

30.07.2016 | 09:59

D'aquí a cent o dos-cents anys, si encara hi ha vida intel·ligent en aquest planeta, algun historiador del futur parlarà d'aquest estrany moment històric -cap a l'estiu de l'any 2016- en què centenars de milers de persones -entre elles milers d'enginyers i metges i astrofísics- caminaven absorts pel carrer intentant atrapar un Piplup o un Magnemite. Riu-te'n de les supersticions medievals o dels xarlatans vuitcentistes que embaucaven les solteres amb una càmera de fotos i uns metres de gasa que feien passar per un mort o una fada o un efluvi mental. L'altre dia, a l'autobús, algú es va posar a cridar de manera estentòria «Bulbasaur! Bulbasaur!» Ja ens preparàvem per a un nou episodi terrorista -si estava protagonitzat per un pertorbat o un gihadista, això no ho sabíem-, quan ens vam adonar que no era més que un caçador de Pokémons. Una altra víctima, en fi, de la febre de Pokémon Go. Per cert, segons m'explica la sol·lícita Viquipèdia, un Bulbasaur és un Pokémon quadrúpede, del tipus Planta-Verí i originari de la regió de Kanto (hi ha viatges organitzats a Kanto? Espero que sí). Al Bulbasaur li agrada dormir sota la brillant llum del sol. En evolucionar, es converteix en una flor aromàtica. Curiosa criatura. Observo una estona el Bulbasaur -que sembla un estrany encreuament entre un chihuahua i un gripau urticant- i em costa imaginar-lo convertit en una flor aromàtica. Segons llegeixo, un mite assegura que els Bulbasaur es reuneixen, durant l'equinocci de primavera, en un lloc secret del bosc que no és conegut pels humans. Ja és mala sort que aquell Bulbasaur fos capturat de forma tan ignominiosa en un autobús.

Per què ens poden agradar tant els Pokémon? I per què són tan lletjos? Hi ha una teoria, potser certa, que assegura que el seu creador -el japonès Satoshi Tajiri- era un enamorat de l'entomologia i es va inspirar en les figures d'insectes per crear Pikachu i els seus altres companys (per descomptat que no sé si té sentit parlar de «companys» en el món dels Pokémon, que no sabem si són criatures físiques o ultraterrenals, reals o irreals). El nom Pokémon -pel que també m'informa la Viquipèdia- és una abreviatura de Pocket Monsters, monstres de butxaca. Molt bé, els Pokémon són monstres: alguns benèfics i altres no, alguns cruels i altres no tant, però monstres al cap i a la fi. Però llavors, per què hi ha tanta gent disposada a compartir la seva vida amb els Pokémon? I per què, per exemple, una investigadora de medicina nuclear es posa a udolar en un autobús «Bulbasaur! «Bulbasaur!»? Això sí que és un misteri.

El meu fill va jugar molt de temps amb les seves fitxes de Pokémon i conec una mica aquestes criatures, per anomenar-les d'alguna manera. En recordo una de molt lletja que semblava un ratpenat i es deia Woobat. També n'hi havia una altra que semblava un peix abissal -el celacant, aquest peix que habita en les profunditats i resisteix amb estoïcisme l'aixafament de diverses atmosferes de pressió- i que es deia Stunfisk, segons crec. M'agradava una en particular que es deia Zapdos i que semblava un ocell prehistòric que patia una violenta descàrrega elèctrica. I també recordo altres noms estranys: Mewtwo, Arceus, Ho-Oh, Shaymin. Però el que més recordo era la fascinació amb què el meu fill jugava amb aquests Pokémon, i com se sabia de memòria les seves característiques i els seus poders. I també recordo com se sabia l'estranya tipologia dels Pokémon, que podien ser del tipus Sinistre, o Verí, o Volador, o Psíquic, o altres coses no menys inquietants. Què significa exactament Sinistre? Ni encara que m'amenacessin de convertir-me en un Bulbasaur -i pitjor encara, en un d'atrapat en un autobús- podria respondre a aquesta pregunta.

Però llavors, com és possible que recordi aquests noms absurds? La memòria és capritxosa i selecciona coses que no tenen cap valor, com aquests noms ridículs d'uns monstres que semblen fabricats en un laboratori low-cost d'enginyeria genètica (en una nau clandestina de Bangla Desh, per exemple). Però també recordo que el meu fill era feliç quan jugava amb els Pokémon i que no li costava cap esforç retenir els seus noms ni la seva singular tipologia. I en aquest sentit, els enemics dels deures i de l'aprenentatge memorístic -és a dir, els pedagogs moderns i molts pares amb complex de culpabilitat- haurien de tenir en compte que la majoria de nens se saben de memòria la complexa taxonomia dels Pokémon, així que no és tan desgavellat exigir-los que també sàpiguen memoritzar un poema o determinats coneixements teòrics.

Però el curiós dels Pokémon no és que són lletjos, sinó el que representen i el buit que vénen a omplir en aquest món caòtic en el qual ningú creu en res. Amb les seves genealogies i els seus elements i les seves evolucions, aquests Pokémon conformen una mitologia que ens remet a les mitologies antigues que hem oblidat, com la grega dels déus i els titans, o l'escandinava de les sagues que tant agradaven a Tolkien. En realitat, la moda dels Pokémon, per absurda que sigui, es fonamenta en la fascinació que sentim per unes criatures mítiques que ens ajudin a entendre el món i el lloc que hi ocupem. I així hem arribat a aquest estrany període històric -l'estiu de 2016- en el qual la humanitat sembla haver-se dividit en dues meitats: la dels éssers racionals que atrapen Bulbasaur al seu mòbil, i la dels monstruosos Bulbasaur de carn i ossos que criden «Allahu Akbar» -o qualsevol altra cosa- mentre es disposen a atrapar un ésser racional. O a centenars d'éssers racionals.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema