Desconnexió unilateral domèstica: els meus fills en tenen el pap ple, de mi, i del meu hipotètic (fins que un jutge digui el contrari, només és una acusació) autoritarisme. Diuen que no respecto la seva identitat; que reben una paga insuficient per l'esforç que fan a casa; que estan tips de casalets d'estiu i que ja n'hi ha prou de menjar verdura dos cops a la setmana com a mínim. Diuen -són dos- que han votat en una urna de cartró i que, amb un escrutini del 100% dels sufragis, ha guanyat la independència; la seva. Democràcia a la mà han declarat la República de la Nostra (en tant que seva) Habitació i no volen saber res ni de mi ni de la seva mare. S'espavilaran solets, asseguren, i m'etziben que si tinc algun problema, que m'hi posi fulles, que sóc un desastre de progenitor. Diuen que no volen negociar res, que ja ho han provat tot, sense èxit. Jo els dic que de diàleg, darrerament, més aviat poc, que en tot cas s'han convertit en uns experts a recórrer al plor quan no se'ls dóna tot allò que volen, que s'han acostumat a exigir de males maneres. I jo, que potser no he estat a l'alçada, els proposo arribar a un pacte, però em responen que és massa tard, que som tan diferents com un ou i una castanya i jo responc que d'acord, que ja s'espavilaran per anar al lavabo i a la cuina i a la sala d'estar, que ja aniran a pixar a casa d'altri. Tant els fa; que no em preocupi, contesten, que ja han parlat amb la veïna i els ajudarà a fer un forat a la paret, que podran fer vida normal, fins i tot millor. I jo parlo amb la veïna i em diu que de forat ni pensar-hi, que no vol problemes, que el que passa a casa nostra és un afer intern que ja resoldrem, o no. I jo ho transmeto als meus fills i ells em transmeten que tranquil, que ja sortiran per la finestra i que es compraran el pa amb Nocilla o Nutella amb els bitllets del Monopoly, que l'euro és una merda i una estafa i que la UE encara més. I la hipoteca?, els pregunto; la resposta: hi són per no pagar-les. Diuen que m'estimaran igual, que no m'enfadi. I jo no entenc res i no sé si enfadar-me o posar-me a riure.