Ho estàveu esperant: l'Andrés Velencoso ja té el seu propi gelat. L'invent ha estat obra, naturalment, del petit dels germans Roca, en Jordi, el senyor de les postres, des de la seva coneguda marca de gelats. Des de la irrupció del mític Frigopie, allà pels vuitanta, que ningú es prenia amb tant d'humor el món de la gelateria. Sí, humor, perquè si no té prou conya anar pel carrer llepant el cos despullat d'en Velencoso, que corri a veure el seu vídeo promocional que ja circula per internet, que fliparà mandarines, o més ben dit cocos, que és el gust que destil·la el gelat en qüestió. El filmet és una mena de versió soft de l'impagable migmetratge Kung Fury, amb tot de referències a les buddy movies dels vuitanta i a la seva inesborrable estètica, amb llums de neó, camises hawaianes, algun cul femení més que gratuït movent-se alegrement, i fins i tot amb l'aparició estel·lar de la motorista del mític perfum Jacques, que, després de tant de temps buscant-lo sense resultats, decideix canviar d'objectiu. I per rematar-ho, el nom: Velencoco, un joc de paraules d'aquells que et deixen amb cara de What the fuck. Humor de filòleg, que diríem.
Amb ingredients com aquests és difícil no caure en la temptació de llepar els pectorals, les natges i el prominent paquet a aquest petit four albí fet a imatge del model de Tossa de Mar, les coses com són. Jo, que si em venia de gust prendre un gelat, encara avui buscava a les cartes dels xiringuitos un Colajet, un Calippo o un Popeye, estic a un pas de passar-me al Velencoco. El cert és que la marca no pot negar l'esperit freak i burlesc, totalment palpable en altres dels seus productes, com el del nas del mateix Jordi Roca, el del cap de Darth Vader o la mà de Joc de trons, però és que això d'en Velencoso és ja d'un altre nivell.
Deia Jules Verne que «tot el que una persona pot imaginar, altres ho poden fer realitat». En Jordi, però, sembla d'aquells privilegiats que no entenen una cosa sense l'altra. Podríem dir que els seus gelats estan fets amb el material en què es construeixen els somnis, o les anades d'olla, que pel cas és una mica el mateix. Ara només espero i desitjo que un dia faci realitat el somni que molts tenim de llepar els pits a la Sabrina Salerno, la del Boys, boys...! La filla més voluptuosa que ha parit mai Gènova va generar, amb les actuacions del seu hit, un trauma infantil a tota una generació que va significar, a més, iniciar de manera accelerada, i amb més pena que glòria, l'adolescència d'una època en la qual es follava menys que a la sèrie The Walking Dead. Un gelat, avui, amb la forma de les mamelles d'aquella Sabrina, ens ajudaria a molts a superar aquest trauma mig ocult i inconfés. I si pogués ser amb gust de meló i els mugrons amb un toc cirera, ja seria la pera. I de nom proposo «Les Rocamboles de la Sabrina». Sona tot molt tronat, ho reconec, molt rocambolesc. Però ja seria una mica això, no?
