Càncer i tabú

31.07.2016 | 16:46

Dinar familiar. Els homes preparen al jardí la barbacoa. És un dia assolellat de juliol i l'olor de la brasa i la carn rostida reconforta. Un dels homes allí reunits pateix un càncer avançat (fase 4). Ha perdut almenys deu quilos en les últimes setmanes i s'ha rapat abans que la químio acabés amb la seva cabellera. Tots els presents sabem que és terminal i que, pel seu estat, no hi ha marxa enrere. Davant l'avanç de la mort en la família, ningú parla de la seva malaltia. Només hi ha un silenci incòmode que aviat es veu farcit per temes com el futbol, els cotxes o fins i tot Hisenda. Una cosa que a qui li queden pocs mesos de vida hauria d'importar poc i que, malgrat això, segueix la conversa interessat. El silenci ens empeny, a tots els allí presents, a desitja escapar. Però l'acorralem amb temes banals i és impossible que algú esmenti la paraula que tots callem: càncer.

Intentem amagar la mort, encara que sigui part de la nostra mateixa condició de vida. Quan algú mor, ocultem el seu cos, el tapem amb un llençol, el deixem sota terra, el tornem cendra i, en el vent, llançades al mar o al Camp Nou, ens assegurem de no tornar a veure'l mai més. L'ocultem fins i tot quan tan sols és una sentència d'una malaltia que es complirà d'aquí a uns mesos. No volem saber ni pensar-hi.

Ja a la taula, el "malalt" pren diverses pastilles. Ho fa ocultant-se amb la mà, en el secret que comparteix amb la seva dona, per passar-les amb llargs glops d'aigua. És com si mantingués les maneres, com si les aparences ho fossin tot. Poc després d'aquella barbacoa és internat per una febre molt alta. Assistim a acompanyar-lo a l'hospital Trueta. En veure que algú pressiona el botó de l'ascensor de la planta d'Oncologia tots l'observen com si fos un desgraciat. Regna el silenci. En totes les seves formes.

"Una llarga malaltia" o referir-se al càncer com "això teu" són algunes de les expressions que supleixen la paraula. Un esforç per callar una malaltia que, durant anys, ha estat sinònim de mort. La paraula càncer segueix sent tabú, com si en pronunciar-la la féssim real. O com si en no pronunciar-la aconseguíssim que no existís. Com fem amb la mort, la qual cosa fa que els que la pateixen se sentin submergits en aquell silenci en el qual ells ja han deixat d'existir. El tòtem d'aquell tabú (maleït Freud) és el silenci, allò que no existeix, la qual cosa ens impedeix enderrocar-lo.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema