CONTES D'ESTIU (V) ABDELLAH

02.08.2016 | 00:00

Abdellah, assegut en un banc del passeig amb les cames creuades i la mirada perduda arrossega la veu ronca: «Tinc 33 anys. Vaig néixer a Ksar-El-Kebir, que en àrab vol dir "gran castell". És un poble de la província de Larraix, a uns 150 quilòmetres de Rabat, la capital del Marroc. Vinc d'una zona d'emigrants. Ni hi havia feina per a ningú. Passàvem fam».
Fa una pausa per prendre alè i continua: «Vaig arribar a Lloret a finals de 2006. No diré com ho vaig aconseguir. Sort que uns parents llunyans em van acollir a casa seva durant els primers dies. De seguida vaig trobar feina de paleta en aquest poble tan bonic. Treballava unes 12 hores diàries amb una aturada de seixanta minuts per dinar. I els dissabtes feia repara?cions a cases particulars. No em podia queixar, tot i que cobrava ?gairebé la meitat en diner negre».
La conversa decau, però se li il·lumina el rostre quan evoca la seva dona: «Vaig conèi?xer Fàtima, una noia meravellosa, adorable, treballadora... Em va robar el cor».
S'atura. Dubta si ha de xerrar més. Per fi, es decideix a parlar clar: «Ella és d'una família religiosa molt tradicional. Mira, un home pot casar-se amb una dona no musulmana sen?se exigir la seva conversió a l'Islam, pe?rò una dona només es pot casar amb un musulmà. El patriarca vetlla perquè els descendents no se separin de la fe religiosa. Si el pare és musulmà i la mare no, els fills s'educaran en l'Islam, però en cas contrari no sempre passa. Jo no era un creient com havia de ser però em vaig convertir en un bon musulmà. Vàrem casar-nos al poble d'ella».
Es queda en silenci uns segons. De sobte, m'engega un sermó: «Que quedi clar! No he tingut cap problema d'integració. La llengua d'aquí era diferent de l'espanyol. Al principi em va costar déu i ajuda aprendre català. Vaig fer el curs bàsic de català i vull aconseguir el nivell de suficiència».
I continua dient: «Vull mantenir les meves creences i alhora he d'acceptar la vostra manera de ser i pensar, però sense exclusions ni imposicions. I donar temps al temps. Ja sé que aquesta visió de les coses no és ben vista per alguns».
L'home es mossega els llavis i amb cara de llàs?tima segueix: «Les coses rutllaven fins que, de cop i volta, va venir la crisi. No es construïa res. Ens reuníem uns quants a la placeta del bar?ri a l'espera de la furgoneta que ens porta?va a l'obra. Abans no hi cabíem i ara, no apareix».
I alçant la veu amb desesperació es pregun?ta: «Què fer quan passen els mesos i ningú et contracta? D'on treure els diners per viure?»
És una nit calorosa d'estiu i l'Abdellah somia tornar al Marroc: «Allà la vida és mes barata. I si cal demanar ajuda a la família de la Fàtima, m'empassaré l'orgull. S'ha de viure!», exclama.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema