Spinoza, el filòsof de tots els filòsofs

02.08.2016 | 08:00

«Las traslúcidas manos del judío / Labran en la penumbra los cristales / Y la tarde que muere es miedo y frío. / (Las tardes a las tardes son iguales). / Las manos y el espacio de jacinto / Que palidece en el confín del Ghetto / Casi no existen para el hombre quieto / Que está soñando un claro laberinto. / No lo turba la fama, ese reflejo / De sueños en el sueño de otro espejo,/ Ni el temeroso amor de las doncellas. / Libre de la metáfora y del mito / Labra un arduo cristal: el infinito / Mapa de Aquél que es todas Sus estrellas». ("Spinoza", poema de J. L. Borges)

Baruch, Bento, Benedictus, Benet Spinoza. Segons Bergson, tots ens podem reconèixer spinozistes. Es podria dir que tot filòsof té dues filosofies, la seva i la de Spinoza. I com diu Hegel, l'Spinozisme és el punt de partida de tota filosofia.

Baruch Spinoza va néixer el 24 de novembre de 1632 i va morir el 23 de febrer de 1677. Era fill d'una família de jueus portuguesos. Els seus parents volien que fos rabí, per això es va dedicar a fer grans estudis, va aprendre hebreu, llatí, geometria i física. La lectura de les obres de Descartes el va portar fins a la filosofia. La vida de Spinoza fou la d'un savi, i per guanyar-se la vida i ser independent va treballar com a polidor de lents per a instruments òptics. Sabem per les seves biografies que era vegetarià, simple i bo i que, tot i la seva mala salut, era feliç. Tenia l'esperit d'un dels primers lliurepensadors de la cultura occidental, era un ciutadà de la república holandesa, alliberada uns anys abans del despotisme i l'opressió dels intransigents imperialistes catòlics de la monarquia hispànica dels Habsburg. D'un Spinoza liberal, partidari de la llibertat de consciència i de la llibertat política tan irreal i perseguida en una Europa eternament en guerra de religions i territoris, entre catòlics i protestants. Spinoza, com el grec Epicur, el romà Lucreci, l'italià Giordano Bruno, cremat. Tots aquests pensadors foren acusats de materialistes, panteistes i sobretot d'ateus, perquè cercaven els principis de la religió vertadera i pretenien reemplaçar les falses revelacions divines, supersticions, per defensar les llums naturals de la raó dels humanistes i dels científics.

Spinoza no va tenir mai casa pròpia, vivia en una pensió, en una habitació on tenia una petita biblioteca de 161 volums. I com els genis MozartWalter Benjamin va anar a parar i ser enterrat a una fosa comuna. I com escriu el professor Pere Lluís Font a L'Ètica i el Tractatus Theologico Politicus: són unes de les obres més potents de la història del pensament i un dels productes més compactes de la concepció naturalista del món. L'expressió «Deus sive natura» en podria ser un resum. Spinoza acaba la seva tesi filosòfica al final del Magnus amb la doctrina de la salvació pel coneixement de l'amor Dei intellectualis i de l'experiència profunda de la nostra eternitat.

Per complementar la biografia intel·lectual de Spinoza hem llegit El problema de Spinoza, d'Irvin D. Yalom, nascut a Washington el 1931, en el si d'una família jueva humil, és professor emèrit de Psiquiatria de la Universitat de Stanford, autor de diversos llibres de psicoteràpia existencial i autor de diverses novel·les sobre filòsofs com Spinoza, Schopenhauer i Nietzsche. És l'obra en què ens hem inspirat per reflexionar, ja que explica molt sintèticament la complexa i sublim filosofia spinoziana.

Recordo que el meu professor va fer molt d'èmfasi en l'adhesió de Spinoza a la immanència, és a dir, que s'oposa a la transcendència. Es refereix a la idea que l'existència d'aquest món és l'únic que fa que les lleis de la naturalesa ho governin tot, Déu és completament equivalent a la naturalesa. Per a Spinoza la qüestió central és que tot l'univers és una sola substància eterna, la natura o Déu. Per tots aquests arguments, molts han dit que Spinoza era un panteista, el meu professor preferia dir que era un ateu astut i que repetia el terme «Déu» per animar els lectors del segle XVII a continuar llegint i evitar que els seus llibres i ell mateix fossin enviats a la foguera. Repetim per Spinoza, la natura i Déu són sinònims, es podria dir que naturalitza Déu.

I més endavant comenta que quan diu natura es refereix a allò infinit, unificat, perfecte, racional i lògic. És la causa immanent de totes les coses.
I tot el que existeix, sense excepció, es mou segons les lleis de la natura. Per tant, quan parlo de la natura no es refereix a l'amor que hom sent per la seva dona i els seus fills. Parlo d'un amor d'una mena diferent, un amor intel·lectual. En llatí en dic: Amor dei intellectualis. Així quan parles d'estimar Déu del que en realitat parles és d'entendre les lleis de la natura i per això Spinoza recerca una vida en solitud -d'estudi- i creativitat per viure la joia, l'alegria, l'ataràxia, que vol dir serenitat.

El cheren-pels jueus- creient en les sagrades escriptures bíbliques significa exili absolut. A partir de l'excomunió de Spinoza, aquest va ser obligat a marxar de la comunitat, abandonant família, amics, veïns, etc. No només amb ell maleït, expulsat per tota l'eternitat. Spinoza no es va deprimir ni amargar, per què en el fons vivia per practicar i escriure les seves idees filosòfiques, en realitat no va amagar sinó afirmar. I va voler no ser jueu, ni cristià. Sinó un dels primers ciutadans del món defensors de la raó, la llibertat, la il·lustració; com feren els seus nombrosos deixebles com Goethe, KantEinstein.

Podeu anar a buscar-la per tot el món i no trobareu cap comunitat que no sigui ?supersticiosa, mentre hi hagi ignorància hi haurà partidaris de la superstició. Dissipar-la és l'única solució per això ensenyo. Spinoza aspira a ser lliure, i si no pot trobar cap comunitat com la que cerca, llavors, viurà com va fer, sense cap comunitat. Es va dedicar a polir lents per sobreviure dignament sense gaires despeses, obligacions...

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema