Les coses no passen perquè sí. Des de fa anys, Catalunya gairebé ha estat abandonada per l'Estat i pel Govern. Semblava com si fos un altre territori, gairebé diferent. En ocasions, s'han tingut gestos excepcionals de bon tracte, gairebé de privilegi. Però no de normalitat.
Ni l'Estat ni el Govern han transitat ni tractat el territori català d'una manera normal, ni tan sols com està establert en la Constitu?ció. Sempre hi ha hagut certa prevenció i alguns inconvenients injustificats. I terra on no es transita habitualment, neixen herbes de tota mena, com en la paràbola evangèlica.
Ha estat un greu error. I malgrat el que es digui, en el mandat de Rajoy s'han accentuat aquest distanciament i aquest enfrontament. S'ha obert un abisme, que ara no se sap com afrontar. No es tracta d'aplicar les lleis -que també-, sinó d'establir una convivència i relació normals. I no s'ha fet, sinó el contrari.
Si tot era el mateix Estat, s'havia de veure i viure així, com diuen el sentit comú i disposa el marc jurídic bàsic general, que esta?bleix el re?coneixement de les singularitats de les na?cionalitats i regions, distribuint -amb insuficiència i poca claredat, certament- les respec?tives competències i atribu?cions, segons es va decidir democràticament, en una norma constitucional perfectible, i a perfeccionar amb urgència.
Semblava, de vegades, que perquè l'Estat, del qual la Generalitat forma part, realitzés les seves degudes funcions aquí, hagués de demanar permís i treure's les sabates per no infectar un país sagrat. Sentit d'inferioritat o superioritat? Desconeixement des de la capital del terreny que es trepitja? Comoditat, ja que des de les poltrones de Madrid es viu molt bé i ben pagats?
On hi ha un buit, algú l'ocupa. I és el que ha passat en aquesta parcel·la, desitjable i vinguda de gust, de Catalunya. Des de fa segles, hi ha terra abonada a les reivindicacions. Moltes vegades amb tota raó. I darrerament s'han accentuat i el victimisme ha trobat, com altres vegades en la història, brou de cultiu i líders que han sabut revifar i aglutinar sentiments respectables i desitjos legítims, en moviments contra els dimonis centralistes estatals. I, encara que ara encara no sembla majoritari, així estem.
Allà -al centre de la Meseta- hi ha l'Estat i el Govern estatal, i aquí l'abandó polític, i, per tant, la reivindicació creixent -amb les seves raons i desraons-, la protesta i el desafiament descarat. Qui té la culpa?
