M'he equivocat

03.08.2016 | 00:00

«En la raó política, hi ha una part d'intransigència
i fanatisme que combina poc amb la capacitat pel diàleg i la rectificació que cal als estadistes moderns»

Errare humanum est, que diuen els clàssics. Equivocar-se forma part de la naturalesa humana, i reconèixer l'error, defensen alguns, t'apropa a la divinitat. En l'època actual, fins i tot els reis han reconegut errors i han passat a ser, durant uns instants, com el comú dels mortals. Tots ens equivoquem en les nostres decisions, en el dia a dia, en les alternatives que tenim, que duem a terme en una direcció determinada, i vist el resultat, hauríem d'haver seguit un altre camí. Equivocar-se és humà, i diuen que aprenem dels errors i som allò que som a la vida gràcies a ells. Encara que això no és del tot cert.
Hi ha una altra lectura, que és la rebequeria de l'ésser humà, l'obcecació de seguir una drecera que comprens que duu al desastre. En la naturalesa humana hi ha un sentit de destrucció covat, latent i real; un afany per emplaçar-se en una posició determinada, amb una raó que és la teva i no la dels altres, i anar fins a les darreres conseqüències amb el projecte. Només han de veure polítics concrets, o determinats governants, o repassar certs moments de la història per veure dirigents que han conduit els seus dominis al desastre, el col·lapse econòmic i humà perquè la seva missió, que llavors té dimensions de sagrada, no es pot rectificar. No hi ha marge per al dubte. En la raó política, hi ha una part d'intransigència i fanatisme que combina poc amb la capacitat pel diàleg i la rectificació que cal als estadistes moderns. I té a veure amb la deïficació i el poder absolut d'uns càrrecs que es veuen ells mateixos com a posseïdors de la veritat.
En el cas dels artistes, la seva vocació els condueix a la misèria, i en molts casos, moren en l'intent de ser coneguts i viure del seu art, el seu somni. John Kennedy Toole es va suïcidar als 31 anys sense poder celebrar l'èxit de la seva novel·la Una confabulació d'imbècils (La conjura de los necios, en castellà), on mostra les misèries humanes a la manera d'un Quixot modern. L'artista, com l'emprenedor, creu en el projecte fins al final, i la passió el fa ser poc pragmàtic. Tants inventors, artistes i creadors moren en l'anonimat que els pocs que han tingut èxit els idealitzem d'una forma romàntica. L'èxit d'uns evita entendre tants fracassos i decepcions. Sobreviure i rectificar, vista la història, és un art que només els savis dominen.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema