A pocs quilòmetres de Girona trobem el Camp d'internament Joffre. Passat Perpinyà, al costat de Ribesaltes, resten en runes les antigues barraques fetes el 1938 on malvivien el refugiats. El camp ocupa una superfície d'unes 600 hectàrees amb una capacitat per a 18.000 persones. Inicialment va ser concebut com a camp d'entrenament militar, però les urgències de la retirada republicana de la guerra civil espanyola van fer que al gener de 1939 entressin al camp els primers republicans que fugien de la barbàrie feixista. El mateix any s'iniciava la segona guerra mundial.
En un principi es va destinar a l'acollida de refugiats, amb l'arribada del govern col·?la?boracionista de Vichy va passar a ser un camp de concentració, on els nazis van inter?nar jueus, gitanos i altres persones que no interessaven al seu règim. D'aquest camp van ser deportats al camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau més de 2.000 persones, entre elles més de 100 infants.
Però la història d'aquest camp, que podríem qualificar com una de les vergonyes d'Europa, no acaba aquí. Finalitzada la ?guerra es van internar els soldats alemanys fets presoners i els col·laboracionistes nazis. També a partir del 1963, en finalitzar la ?guerra d'Algèria, va servir per acollir, en unes condicions pèssimes, els soldats algerians amb les seves famílies que van lluitar al costat de França a la guerra d'Algèria, coneguts com a hakis. Els últims van marxar el 1970.
Actualment, a la part nord del camp, s'ha fet el Memorial del camp de Ribesaltes ?inaugurat l'octubre del 2015 i dedicat als «desplaçaments forçosos de persones per culpa dels conflictes armats». Dit d'una altra manera, als refugiats. El memorial et proposa una colpidora exposició permanent on prenen molta força les fotografies i filmacions en blanc i negre, cartes i vivències dels refugiats republicans i altres. Moltes d'aquestes fotografies es poden traslladar a l'actualitat. Només caldria posar color i algun telèfon mòbil. En les fotografies del republicans es veu fang i neu, pluja i fred. En les actuals, també. Es veuen nens plorant, bruts i de vegades perduts. En les actuals, també. Es veuen gendarmes impedint el pas de persones. En les actuals, també. En les fotografies del passat, els refu?giats caminen. En l'actualitat, també. La pobresa sempre va a peu. En definitiva, es veu gent que l'única cosa que vol és viure i fugir de la guerra i de la misèria dels seus països, tant abans com ara.
Han passat vuitanta anys i la trista Europa no ha après res. Pensàvem que mai més tornaríem a veure refugiats, si més no a prop de casa nostra. Però la història és persistent i tossuda. Un cop i un altre ens diu tot el que fem malament, que no és poc. Seguim posant tanques amb filferros de ganivetes, per no deixar passar famílies amb els seus fills, seguim posant controls policials per no deixar passar els més febles, els que van a peu. Ens fixem en les màfies que lliuren al mar la sort de les persones i no en la causa que fa que una mare o un pare posin el seu fill en una barca de goma perquè d'allà on vénen és més segur el mar que la terra.
Aconsello una visita al Memorial del Camp Joffre, remou les ànimes, fa pensar i no deixa indiferent. Sobretot si tenim present que les persones que el van patir podrien ser els nostres propis avis o pares.
