Una periodista catalana va escriure: «Els catalans són molt identificables en qualsevol part; estan tocats per un tarannà singular i no cal escoltar l'idioma, perquè per la forma de comportar-se els descobreixo en el metro de Nova York, de Londres o a la Patagònia». No va pas expli?car què ens delata, però s'enorgullia de no fallar mai. Només havia errat confonent-los de lluny amb italians del nord, no obstant això, un cop els tenia a prop, s'adonava que l'italià és més presumit i va a l'última moda en el calçat i en el vestir.

Els catalans a Formentera figuren ser els passavolants més preguntaires. Tan punt trepitgen l'illa volen assabentar-se de tot amb el temps mínim. Formulen pregun?tes clares i directes sobre les millors platges, les fondes locals, les botigues de productes autòctons i llocs obligats de visitar. Volem trobar l'element essencial, no el que poden com?prar en qualsevol supermercat o establi?ment català. No han vingut a Formentera per menjar pizza o pasta, sinó per tastar l'amanida de bescuit, el peix fresc i les gambes pageses (el que porta el distintiu «pagès» triomfa).

Els primers dies s'embriaguen amb la bellesa de l'illa, van d'un lloc a un altre fent via ràpida, sense perdre massa el temps. Arribar i moldre. Ho volen conèixer tot i saber-ho tot aviat, abans que qualsevol altre els passi al davant.

Van prenent notes: observen quins plats es cuinen més, els preus que paguen, l'estat de confort o no de l'hotel o apartament, les botigues que més venen i el que més venen. Ja han començat a comercialitzar la realitat, sense allunyar-se del solaç estiuenc. Quan paren el sol a la platja acostumen a fer altres activitats: llegir en la tablet, enviar missatges o conversar amb els veïns del costat si no són italians, perquè els italians creuen que Formentera és una illa italiana, puix que tothom parla italià i els locals comercials estan dissenyats amb estètica italiana. No són pas bons informadors.

He trobat catalans a Bèlgica, a Buenos Aires, al desert d'Atacama, a Bodrum, a Sa?markanda, a Londres, a Cuba, etc. Si bé quan aixeques una pedra en qualsevol part de l'univers de sota hi surt un basc -els millors viatgers que jo he conegut, mèrit seu les grans rutes viatgeres que van obrir- també els catalans som força rodamóns, però a vegades un xic pallussos, especialment quan viatgem en grup. Al cap d'uns dies de romandre fora, comencem a comparar les coses que ofereix el país que visitem amb les de casa; sempre algun galifardeu et surt: «Pobre gent no saben el bo que és una llesca de pa sucada amb tomàquet i al damunt talls de pernil o de llonganissa i un got de vi del terreny ben fresc».

A continuació comença el recital de la nostàlgia i l'enaltiment de la cosa nostrada incomprensiblement desconeguda pel país estranger.

- No em parlis del pa amb tomaca, que me n'entren ganes; també em cruspiria una botifarra del nostre carnisser que fa les més bones del món amb un plat de seques amb una bona cullerada d'allioli.

- Oh m'encanten, m'encanten les seques amb allioli -afegeix la més fleuma del grup.

- Això que dius de les botifarres és perquè no has provat les del nostre carnisser. Un dia al camp del Barça vàrem portar-hi els seus embotits i convidàrem i ens confirmaren que mai no havien tastat res més bo.

- Nosaltres d'excursió a Montserrat ens paràrem en un lloc per esmorzar, al cap de poc una família va tenir la mateixa pensada; assaboriren els embotits i al·lucinaven amb la qualitat del nostre carnisser.

- Ostres! quines ganes tinc de tornar a casa i seure al costat de la vora del foc, fer una torrada i coure unes costelletes.

- Ui, sí, jo el primer que faré quan arribi és per berenar un bon plat de carn del perol i per postres grana de capellà de la nostra collita, ametlles, avellanetes, panses, figues seques (aquestes ens les regala el veí) i tragos de moscatell.

- Hum, que bo! A mi, però, m'agrada més el vi ranci.

- Entre gustos, colors, diuen.

- Sí, això diuen, però el cava ben sec.

- Amb això sí que no hi ha color. El cava ben sec a molt baixa temperatura, hi estic d'acord. No us beuríeu ara, una copa de cava ben fred?

- Sí, quina passada! Aquí, en el desert, una copeta de cava i mirant aquestes pedrotes amuntegades, que els faraons, vaja colla de ganduls! feien construir tapant la bonica vista del Nil.

- Que bé ens aniria tenir un Nil a Catalunya que serpentejant recorregués les comarques de Girona, Lleida, Tarragona i Barcelona, i l'aigua en lloc de desembocar al mar la poguéssim retenir en un gran pantà.

- Una idea genial. També trauria del ma?pa algunes petites serralades i muntanyes.

- Ep! El Montseny ni tocar-lo!

- El Montseny el salvaríem. No us agradaria ara trobar-nos a la font de Sant Marçal, on neix la Tordera, posar en remull bacallà salat per fer una esqueixada, i a la font, el cava refrescant-se al costat d'un meló, i dauraríem botifarres a la brasa?

- Però la botifarra la portarem nosaltres, del nostre carnisser. A qui li toca portar el meló i qui, el cava? Ei! Ens crida el guia per entrar dins la piràmide. Hem de quedar, oi?

- Oi tant que sí! Oi tant que sí!

El grup es reunirà un cop més, discreparan sobre si els productes dels seus pobles són millors que els dels altres i mai més es tornaran a veure.