Malgrat que l'any té dotze mesos sembla que quan arriba l'agost tot s'ha d'acabar i les xifres avalen que en aquest país no sabem fer més vacances que aquelles que s'inclouen entre el trenta-u de juliol i el primer de setembre. Tant és així que el volum de moviments vacacionals durant el mes d'agost en àmbit intern, al nostre país, arriba gairebé al 54 per cent de tot l'any, segons l'Institut d'Estudis Turístics; és a dir, que seguim concentrant les vacances a l'agost amb una mena d'obsessió per aquest mes que no té cap altre país europeu.

Durant uns anys semblava que prenia força aquella filosofia tan recomanable d'escalar les vacances en períodes més llargs, com per ?exemple, entre juny i setembre, però ja es veu que hem tornat a caure ràpidament en el parany de parar màquines al mateix temps tots plegats, buidant les ciutats i omplint el litoral fins a apropar-nos al col·lapse. Aquesta irracionalitat es reprodueix any rere any i la darrera setmana de juliol veus tothom recollint per fugir corrents, deixant feines i empreses sota mínims o a un ritme molt més semblant al tancament per vacances que no pas a un funcionament a mig gas.

Sembla que la crisi ens ha esgotat tant que no som capaços ni de planificar amb seny les vacances i ens és absolutament igual que quedi tot paralitzat fins l'arribada del setembre, si més no a les grans ciutats, i tot saturat als llocs d'estiueig, generant un desequilibri difícil de gestionar. No té sentit buidar de cop les ciutats i omplir fins a vessar aquells municipis costaners que veuen com es triplica a quadruplica la seva població per quatre tristes setmanes l'any.

Som així, ens obren la porta i sortim en desbandada per acabar retrobant-nos uns quilòmetres més enllà, i ben contents de poder tornar a final de mes per poder dir allò de què, com han anat les vacances?