El meu univers de llibreries en què em moc a la recerca de llibres és força limitat. Es redueix a una dotzena de Barcelona, entre llibre nou i llibre vell; dues de Girona de llibre nou i un parell més, de la nostra ciutat, de llibre vell. Practico també amb molta assiduïtat la visita al mercat, que no para de créixer, dels diumenges i festius, que a l'hivern s'instal·la a la plaça de Catalunya i a l'estiu, i els dies de pluja, als porxos de la plaça del Gra.
En alguna de les llibreries de Barcelona hi trobo els llibres que m'interessen, català i castellà apart, en anglès, francès o italià; també hi trobaria aportacions en alemany, però com que ni el parlo ni el llegeixo no m'hi fixo. Les novetats de política, art, patrimoni, comunicació i història són les que més em criden. Sé que hi puc trobar les darreres novetats sobre la Primera o la Segona Guerra Mundial, que han proliferat al fil de les commemoracions més diverses; també les que, successivament, es van produint de forma imparable sobre la Guerra Civil espanyola, el franquisme i la transició; i naturalment, tot el que fa referència als grans conflictes, bèl·lics o no, contemporanis al Pròxim Orient, però també a Àsia, Àfrica i Amèrica.
Veure per on va la producció intel·lectual internacional és un exercici saníssim, assimilable al de viatjar, per relativitzar el nostre entorn que, sovint, ens fa perdre el món de vista. Hi ha anàlisis, recerques i plantejaments de llibres que denoten una vitalitat intel·lectual sobre la qual, massa sovint, passem de puntetes. Veure què fan els altres és un exercici imprescindible.
A les llibreries de vell de Barcelona combino la visita física, per remenar i tocar, conscient que sempre hi haurà una peça temptadora, amb l'exploració dels catàlegs en paper o en línia, que fan la majoria de llibreters, en els quals tot espigolant sempre puc trobar una cosa o altra.
A les llibreries de Girona m'entretinc més amb la literatura, novel·la, poesia, història local, llibres de viatges i una dèria meva, els dietaris i llibres de memòries. La literatura memorialística i la literatura del jo és un terreny inacabable, en el qual com més t'hi endinses més coses descobreixes i, alhora, més ignorant et sents.
Naturalment quan viatjo mai no em deixo perdre les llibreries més conegudes, en un exercici de descoberta permanent apassionant.
Però, fet i fet, com deia al principi, el meu horitzó, i suposo que el de molta gent, és limitat. Aquest horitzó s'eixampla cada vegada que m'acosto al Pirineu, on a les poques llibreries que hi ha hi trobo les novetats, sempre molt interessants, de temes específics, sobretot de les editorials Garsineu i Salòria. Però si passo la frontera invisible i m'acosto a alguna maison de la presse de les terres de la Catalunya del Nord descobreixo el grau d'impermeabilització cultural que mantenim a un costat i altre. No hi ha una relació constant i fluïda, malgrat els esforços ben notables que es fan. No hi és culturalment parlant, perquè, en canvi, sí que hi és en termes comercials, industrials i editorials. És molt freqüent trobar que llibres editats en francès o en català, a Perpinyà, han estat impresos en impremtes de Catalunya.
Fa pocs dies vaig comprar un llibre nou i vell alhora. Es tracta del llibre de Pierre VidalLes juifs des anciens comtés de Roussillon et de Cerdagne (Perpinyà, Editions Mare Nostrum, 2016), amb un pròleg d'Eduard Feliu, a partir d'una traducció al català editada amb anterioritat en una revista especialitzada. Aquesta reedició en francès, i en format de llibre de butxaca, d'una obra editada en el volum de 1887-1888 de la Revue des études juives, s'emmarca, a través del pròleg i amb una actualització de la bibliografia, en el context històric d'uns territoris que a l'edat mitjana estaven vinculats a la Corona catalanoaragonesa i d'unes comunitats jueves que, participant en les activitats de les ciutats on vivien, s'integraven en un conglomerat cultural transpirinenc. Eduard Feliu subratlla aquest fet i ens recorda, per si calia, que la cultura dels jueus catalans és diferent de la dels jueus de Sefarad, i de la dels jueus de Tsafarat (al nord del Loira), i conclou que formen «una entitat ben natural amb la cultura dels jueus occitans, a cavall de les dues bandes dels Pirineus i estenent-se al Llenguadoc i la Provença, regions amb les quals formen una àrea homogènia en la qual es nuen lligams familiars, religiosos, lingüístics i polítics».
Vet aquí, doncs, com amb els llibres acabo formant una biblioteca que es nodreix tant dels llibres que busco, com dels que trobo, com és el cas del que acabo de comentar.
