Mengeu allò que us posin davant» (Lluc, X, 8). És a dir, que el cristianisme, respecte del judaisme i també de l'islam -tot i ser aquest posterior-, representa una actitud revolucionària i permissiva respecte del menjar. Davant de les restriccions de l'Antic Testament -no menjar porc, ni sang, ni conill, ni llebre, ni caça, ni peixos sense escata...-, el mateix Jesucrist afirma el següent: «Escolteu-me tots i enteneu-me bé: no hi ha cap cosa fora de l'home que en entrar-hi el pugui fer pecador o impur...». I com que els seus mateixos deixebles es van sorprendre amb tanta novetat, Jesús va afegir de seguida: no veuen que res del que des de fora entra en l'home el pot fer impur perquè no entra en el seu cor, sinó en el seu estómac i després es tira fora? I afegeix el mateix Jesús: el que surt de l'home, això és el que el fa impur, ja que de dins del cor surten les males intencions, els desordres sexuals, els robatoris, llibertinatge, enveja, injúria, orgull, falta de sentit moral. Tot això surt de dins, i això sí que fa impur l'home. Sant Pau va reafirmar aquestes qüestions davant els cristians d'origen jueu, que es mantenien fidels a la llei mosaica.

Des d'aquest punt de vista, el cristianisme, que no té cap tabú alimentari, és la religió més avançada del món, que la diferencia de pràcticament totes, del judaisme a l'islam, de l'hinduisme al budisme, del jainisme a la fe bahai, que sempre prohibeixen certs aliments, l'alcohol, etc.

No obstant això, algunes confessions protestants com els adventistes del setè dia, els mormons, els amish, els testimonis de Jehovà, fan lectures basades en el Vell Testament -o simplement inventades- i prohibeixen la sang, certs animals, l'alcohol, el te, el cafè... i fins la Coca-Cola!

Un cas especial, a l'Edat Mitjana, és el dels càtars, una religió (per a l'església una heretgia) originada en el cristianisme i que el volia retornar a la primitiva puresa, pobresa i antiautoritarisme. Venien dels bogumilistes de Bulgària, i es varen estendre pel nord d'Itàlia i, sobretot, per Occitània quan aquesta estava a l'òrbita de Catalunya. Eren contraris a l'autoritat papal i a la jerarquia, atorgaven els seus drets a les dones i no pregaven en temples, sinó a les cases o en plena natura. Afavorien els viatges i els negocis, ja que estimulaven que cada adepte tingués un soci (paraula que ve de l'occità i del llenguatge càtar).

El nom de càtar (que ve del grec katharos, «pur») els fou donat pels catòlics; ells mateixos es coneixen com els «bons homes» o les «bones dones» o, simplement, «cristians» i «cristianes»: la dona, val a dir-ho -tal com s'escau en la civilització dels trobadors-, és també protagonista. Segurament per això dones de l'aristocràcia catalana veien amb simpatia aquest moviment.

Eren coneguts també com a albigesos, ja que es difongueren molt per la comarca occitana de l'Albigès. Eren un element més -dissident- del poble occità, i, per tant, no representaven tots els occitans, tot i que el poble els acollí amb interès. Es dividien en perfectes (nom que els donaren els catòlics, no pas ells mateixos) i creients. Els primers eren els que seguien els estrictes principis de la religió i, per tant, en alimentació, eren vegetarians.