Hi ha molta gent, molta, que no hi veu ni en plena claror del dia. Els poetes, en canvi, saben veure-hi fins i tot en l'obscuritat més pregona. Segurament perquè, com recorden els versos de Salvat-Papasseit: "Res no és mesquí/ ni cap hora és isarda,/ ni és fosca la ventura de la nit". O, com proposa Vinyoli, "entrem en la foscúria que germina". Així J. V. Foix, un dels poetes que amb més lucidesa ha tractat la nit, va escriure: "Entre negrors veig mil camins oberts/ I els ulls clucs, de nit, ateny els ports segurs". A Sol, i de dol, Foix va dedicar uns sonets esplèndids a les nits, que esdevenen instants reveladors, signes de transcendència i de comunió, gènesi i justificació d'una vida més plena, més intensa: "La Nit, diem; i el cor comú batega/ brillen els ulls i l'esperança neix".
Josep Carner va escriure també un magnífic poema titulat Nocturn. És un poema d'una gran subtilesa i elegància, que ens atrapa i ens embolcalla des dels primers versos perquè ens interpel·la i ens fa partícips dels misteris de la nit: "¿Quines són les imatges/ que al fons s'agiten de les vostres nits?". Entre la realitat i el somni, entre l'al·lucinació i el record, el poeta vagareja per la foscor i ens ofereix imatges superbes fins arribar al desenllaç, amb la lluna -un altre gran símbol líric- com a protagonista. La nit transforma la realitat, mostra altres senyals i racons, fa sorgir altres éssers i emergir emocions ocultes, sempre còmplice i transgressora. Així ho explica el mateix Carner a Novetat en la nit: "Oh dolça nit, al nostre ajut vinguda!/ Tot el món es diria incorporal".
Molts altres poetes han cantat les delícies o els enigmes de la nit. Sobretot de les nits d'estiu, quan el temps permet admirar el cel i la mar, en recolliment i en silenci (si més no abans, quan no hi havia tanta contaminació lumínica ni ambiental). Joan Vinyoli, per exemple, frisava per passar l'estiu a Begur i, des del mirador de Sant Ramon o des del cim del castell, contemplar "la nit dels fars i de les barques a l'encesa/ del cel altíssim estelat". Li agradava sobretot presenciar les llàgrimes de Sant Llorenç, la pluja d'estrelles que es produeix en ple estiu. La nit és cau de secrets, evocadora de records, instigadora d'aventures. Com tan bé sabia Vinyoli, la nit atrapa i sedueix, fins al punt que canvia la mirada d'aquells que la saben observar: "És per això que vago sempre/ sota el silenci de les constel·lacions/ d'aquestes altes nits de fabulosa riquesa".
