Referèndums democràtics, força de canvi

07.08.2016 | 07:55

"Si la reacció de la societat és no ser violenta i vol a canvi fer ús del poder democràtic per excel·lència que és el referèndum, benvingut sigui"

Llegeixo en una revista tècnica un article sobre les incerteses que crea el Brexit del Regne Unit pel funcionament de les empreses que havien invertit allà. L'article l'escriu una periodista francesa establerta a Catalunya. El cas és que per explicar que no està d'acord amb el Brexit es carrega el referèndum com a instrument. Comença dient que, en funció de qui el proposi i de com es formuli la pregunta resulta difícil tractar la qüestió a votar amb objectivitat. Després diu que el referèndum proposa dues opcions amb una pregunta binària -blanc o negre-, a diferència del sistema parlamentari, que permet el debat amb més matisos que poden permetre apropar les diferents visions. Tampoc li sembla bé la majoria simple, que troba "arbitrària", tal vegada s'hauria d'adoptar per majoria de dos terços, diu. Continua explicant que el referèndum divideix inevitablement una població i té caràcter irreversible, al contrari de les reformes que es discuteixen al si del parlament que poden ser revocades pel govern que segueixi. Potser, diu, s'hauria de reservar l'instrument del referèndum per ratificar una decisió o constitució que els especialistes hagin estudiat en les cambres de representants. Finalment, considera el cost econòmic que representa l'organització del referèndum i el temps que els ciutadans han de dedicar-hi si volen posar-se al corrent de la qüestió que es planteja i reflexionar en profunditat sobre les conseqüències. Acaba afirmant que suposa una notable despesa en energia i temps per als representants del poble que, en una democràcia representativa, haurien de dedicar-se a treballar per al conjunt de la societat i prendre les decisions, per difícils que fossin. Déu n'hi do.

La reflexió de l'article és important perquè posa sobre la taula el funcionament de la política i obre la qüestió de si cal seguir deixant prendre les decisions a les elits dirigents o no. És especialment important també que la reflexió vingui d'algú que és francès, perquè allà hem vist aquests mesos com el govern és capaç d'aprovar una reforma laboral sense passar pel parlament, allà estem acostumats que les decisions les prenguin elits ben formades i programades que menyspreen la capacitat decisòria dels electors... allà, en fi, estem veient com el president té aires d'emperador, no recordant que aquests van ser passats per la guillotina.

Que el món té problemes greus ningú ho nega, però el que no es diu clarament és que gairebé tots ells neixen de models econòmics especulatius que han creat aquestes elits que no volen perdre l'ús exclusiu de decidir. Posar una part important de la població a la misèria més absoluta, tallar en sec l'ascensor social, deixar a les famílies sense ambició ni cap il·lusió pel futur i esperar que no hi hagi cap reacció, és ser cec o babau del tot. Si fem una mirada a la història, el que hauria passat amb els fets d'ara hauria sigut una revolució al carrer amb la violència pertinent. Per tant, què més que la societat vulgui participar en les decisions i no accepti que les elits les prenguin per ella, malfiant-se de la bondat del sistema...

Després de la segona guerra mundial es van produir els gloriosos anys 30 gràcies als quals l'economia va tenir un creixement elevat i sostingut i tothom va poder tenir la seva dosi d'esperança per un futur millor. Aquell moment fou el resultat de la revolució russa, de la primera guerra mundial, de la guerra civil espanyola i de la segona guerra mundial. Arran d'allò es van posar les bases d'una economia al servei de la gent, col·locant les regles dels intercanvis internacionals amb l'acord Bretton Woods, i apujant els impostos -fins al 90% a EUA i el 75% a Alemanya- de les rendes màximes per permetre inversions dels estats en infraestructures. Aquell episodi es va acabar amb la crisi del petroli el 1973 i, a partir dels anys 80, es van anar desmuntant les bases que s'havien posat pels trenta gloriosos, en part perquè el model havia mort d'èxit. Però el que va venir després va ser un món d'especulació financera que ha acabat oblidant els interessos de les persones per afavorir una elit financera. El malestar social no és exclusiu del Regne Unit, s'estén per tot Europa, ara arriba a Estats Units en forma de Donald Trump i vés a saber què ens depara el futur.

Si la reacció de la societat és no ser violenta i vol a canvi fer ús del poder democràtic per excel·lència que és el referèndum, benvingut sigui. Dir que els polítics no tenen temps per explicar als seus electors les claus d'una elecció és tractar aquests d'animals. Dir que el referèndum és un fet irreversible és demagògia; la seva reversibilitat és la mateixa que si s'hagués votat en un parlament. Sempre es pot tornar a votar i desfer la votació anterior, sigui al parlament o en un referèndum. Dir que la majoria ha de ser de dos terços és fer el possible perquè res no canviï.

És cert que moltes decisions són difícils de prendre per no experts i per això es va implantar el sistema representatiu, però hi ha moments en què la societat ha de poder canviar models que no funcionen i ho ha de poder fer participant en la decisió. Invocar la ignorància o la poca informació per mantenir l'statu quo és un mal camí. El Brexit ha estat una gran lliçó de demagògia, de mentides i de mala praxi de referèndum, però assenyala cap on van els temps. La prevenció al referèndum passa per canviar els models i les formes de fer, i així és com aquest esdevé força de canvi.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema