"YES, WE CAN"?

07.08.2016 | 00:00

sí, nosaltres podem! L'eslògan més repetit a la Convenció Demòcrata dels Estat Units que tan bons resultats els va donar en les darreres eleccions a la Presidència. Des de la coronada Hillary Clinton i el flamant candidat a la vicepresidència Tim Kaine, passant per l'expresident Bill Clinton, fins l'actual Barack Obama, han repetit i repetit aquesta consigna i l'han escampat arreu del món.
La seva global ressonància m'ha fet pensar en el nostre Timbaler del Bruc, que va foragitar els francesos, valent-se de l'eco que multiplicava fins l'infinit el so del seu timbal. Em pregunto si el crit demòcrata "Yes, we can", amplificat pel tornaveu de tots els mitjans de comunicació mundials, serà capaç de moure el poble americà per combatre i vèncer l'heterodox líder republicà Donald Trump.
No ho sé! Em plauria que guanyés la Hillary, però no tinc la informació ni el coneixement per poder predir-ho. Tanmateix, vull parlar de la perversió que s'ha fet del "sí, nosaltres podem" que, passat pel turmix neoliberal de les grans empreses i de les escoles de negocis, ha esdevingut el concloent "Yes, You Can", "Sí, Tu Pots". El petit canvi d'una paraula trasllada el poder de decisió, de la responsabilitat, del "nosaltres" al "tu" o, millor dit, al "jo".
El "Tu pots" s'ha sacralitzat de tal manera que ha esdevingut leitmotiv de centenars i milers de llibres sobre motivació i creixement personal que emplenen les lleixes de les llibreries de tot el món.
Darrere aquesta petita frase que condensa la filosofia de treball i d'actuació de bona part món occidental, el coreà Byung-Chui Han, filòsof de moda, anomenat el "Zygmunt Bauman d'Orient", en La sociedad del cansancio (Herder) hi endevina una trampa saducea. Serà perquè "...l'essencial és invisible als ulls" (El Petit Príncep. Antoine de Saint-Exupéry). Per a Han, el subjecte del neoliberalisme imperant és un "subjecte de rendiment" que no pateix una explotació externa (el deure), sinó que esdevé un "empresari de si mateix" pel fet d'haver interioritzat i sacralitzat el "tu pots" "jo puc" (poder). Ja no és explotat, sinó que s'explota ell mateix.
L'home s'ha tornat l'explotador de si mateix per un afany desmesurat d'èxit, viscut com a "realització personal". Un s'explota a si mateix fins el col·lapse. Per això, el símptoma de la nostra època és el cansament. Les persones entren en una dinàmica d'autoexplotació, d'autoexigència, d'optimització constant que acaba generant malalties com la depressió. El greu del cas és que hom no reacciona criticant el sistema, sinó que ho veu com un fracàs personal. Aquest tipus de poder intel·ligent, propi del règim neoliberal, actua de manera silenciosa, domina intentant agradar i generant dependències. Aquesta és la conclusió d'Adolfo Vázquez en el resum que ha fet sobre el pensament del filòsof coreà, publicat a Diàlegs.
Tot i aquesta autoexigència de "l'home autorealitzat", que treballa en "multitasques" en tots els seus rols i fronts a "ple rendiment", immers en "la societat del cansament", pertany a una classe social inferior a la dels seus pares. Un 40% dels catalans es troba en aquesta situació. És la xifra que ens dóna l'informe Crisi, Descens social i Xarxes de Confiança (2008-2012) de laFundació Jaume Bofill. L'augment de les desigualtats socials a Catalunya és més acusat que en la mitjana d'Espanya i és el més gran d'Europa, segons la comparació de dades realitzada entre 30 països d'Eurostat pels autors del treball. 
Darrere aquestes dades hi ha currículums que desemboquen a l'atur, feines que no es corresponen amb els estudis realitzats, contractes de treball escombraries que generen quantitats immenses de dolor. Dolor que s'expressa amb gemecs que tots hem sentit, però que poques vegades hem escoltat. "Estic encallat, anquilosat. Em sento frustrat i desanimat. No guanyo prou per arribar a fi de mes. Em sento incapaç de tirar endavant. Serà que no tinc el que s'ha de tenir? No puc canviar les coses. Em sento buit. La vida no té sentit. Em falta quelcom. Estic exasperat. Tinc por. No em puc permetre perdre el treball. Em sento sol. Estic molt estressat. Tot és urgent. Sóc incapaç de canviar res...".
Empesa per tants pessimismes, circula una creença que ha arrelat fortament en la mentalitat de la nostra societat i que es pregona en veu alta: "Els nostres fills viuran pitjor que nosaltres". Frase que jo corregiria dient: "Viuran diferent, amb altres valors". Viure diferent, amb valors que no siguin exclusivament econòmics, és el gran repte del segle XXI. Però quins valors? Els puc resumir amb la dita kantiana: "Actua de tal manera que tractis els altres com un fi i no com un mitjà per als teus objectius".
L'impuls del "puc" inicialment és bo i necessari per fixar-se un objectiu, sempre que els contrastem amb la realitat dels propis mitjans i forces. Però cal passar al "nosaltres", al "yes, we can". Un nosaltres que inclou a més del treball "automotivat" i "autorrealitzat", compartir el temps amb la família, les amistats, la comunitat, l'esplai, la cultura, l'espiritualitat. En definitiva, un equilibri entre vida activa i vida contemplativa. Pensant que l'èxit veritable sempre és la conseqüència d'una vida harmonitzada, mai una finalitat. L'èxit no està en el que fas o en el que has assolit, sinó com et sents de feliç en el camí emprès, perquè la vida, la teva vida, transcorre mentre fas camí. "Comença per fer el necessari, després fes el possible i, de sobte, et trobaràs fent l'impossible" (Sant Francesc d'Assis) ...i avall que fa baixada!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema